Etruscs
De Viquipèdia
Els etruscs eren una civilització formada en els territoris de l'Itàlia central tirrena del segle X a l'I aC (Etrúria). El procés de formació d'aquest poble és coincident amb el desenvolupament d'altres pobles de l'Itàlia antiga com els romans, llatins, sabins, i vènets.
No se sap d'on vé aquest poble: podria ésser autòcton o venir d'Àsia Minor, tot i que no hi ha cap ruptura amb la civilització precedent a Toscana.
[edita] La opinió dels antics autors
Heròdot diu que eren un poble procedent de Lídia, originat per un rei anomenat Atis, que tenia dos fills: Lydos i Tyrsenos, el primer es va quedar a Lídia; i l'altra va dirigir l'emigració de la meitat del poble (degut a una gran fam) i es va establir a Itàlia, al país dels umbres. Relats semblants donen Dionís, Timeus, Licofró i altres, i després son seguits pels romans. Però el historiador de Lídia, Xanthos, no esmenta aquesta emigració i anomena als dos fills d'Atis com Lydos i Torrhebos, que van originar els lidis i els torrhebis; aquest darrers son molt poc coneguts i probablement Heròdot va confondre els torrhebis amb els tirsens i tirrens. Hel·lànic representava als tirrens d'Etrúria com pelàsgics, que van emigrar de Tessàlia a Itàlia on haurien fundat Spina a la desembocadura del Po i després haurien passat cap al interior fins establir-se a Tirrènia. Només Dionís esmenta l'origen lidi però diu que per les seves característiques eren massa diferents d'altres pobles en llenguatge, maneres, costums i religió i els hi suposa un origen autòcton.
[edita] Opinions modernes
Els autors moderns estan dividits: mentre per uns es troben molts elements orientals en la religió i l'arquitectura dels etruscs, i els fan originaris de diversos punts; altres els suposen autòctons continuadors de la cultura vil·lanoviana; una tercera teoria suposa l'existència de dos pobles vivint al mateix territori, un autòcton (sobretot al sud) i un altre estranger (al nord i que va constituir la casta dominant tant al nord com al sud), que en temps històrics ja s'havien fusionat; en general es creu que venien de Rètia (d'eon el nom de Rasena que es donaven a si mateixos); la població sotmesa es fa de diversos orígens però molts pensen que foren els umbres, que se sap vivien en territoris que després foren dominats pels etruscs, si bé s'ha pogut comprovar que la llengua dels umbres no te cap semblança amb l'etrusc la qual només te algun element grec (Plini esmenta que les terres d'Etrúria foren ocupades pels umbres que en foren expulsats pels pelàsgics que a la seva vegada foren suplantats pels etruscs).
[edita] Inicis del poder etrusc
El nucli inicial del poder etrusc es pensa que fou Crotona i d'ali es va estendre a tota Etrúria; les llegendes parlen mes aviat d'un procés invers des el sud, amb la ciutat de Tarquínia,l'heroi epònim de la qual, Tarcon es presentat sovint com el fundador de les dotze ciutats etrusques.
La civilització etrusca es va desenvolupar fins el segle VIII aC, originant després una talassocràcia de ciutats que va comerciar per la mediterrània, comerç que es pot seguir per les troballes de l'anomenada ceràmica de bucchero nero, trobada al sud d'Itàlia, Còrsega, Sardenya, costa africana als vols de Cartago i la costa catalana.
[edita] Etruscs, cartaginesos i grecs
Les marines etrusca i cartaginesa estigueren unides en el comerç i es van oposar a l'expansió grega. Van topar amb els grecs establerts a Lipari. Quant els foceus es van establir a Còrsega, els etruscs i cartaginesos aliats els van presentar batalla, coneguda com la batalla d'Alàlia (vers 535 aC), que es considera el final de l'expansió grega a la Mediterrània occidental (tot i que de fet va seguir uns anys). Uns anys després els etruscs estaven assentats a l'illa sobre la que exercien una suau sobirania que va durar fins la meitat del segle V (testimoniada encara el 453 aC).
[edita] Expansió etrusca al nord
Al segle VI els etruscs es van estendre cap a la vall del Po i cap al Laci i Campània, coincidint amb el període monàrquic de Roma. A la vall del Po van fundar Spina (a la desembocadura del Po) Felsina (després Bononia), Màntua i Àdria i probablement Melpum; Ravenna fou probablement també etrusca per un temps. Es creu que també van tenir alguna colònia al Picenum.
[edita] Les dotze ciutats
El territori central posseïa 12 ciutats (duodecim Etruriae populi) però com que cap autor dona una llista s'han hagut de suposar: les que figuren a totes les teories son Tarquinii, Veii, Volsinii, Clusium, Volaterrae, Vetulonia, Perusia, Cortona, i Arretium; les que tenen les majors probabilitats son Caere i [[Falerii]]; i les que es consideren però no hi ha cap evidencia son Faesulae, Rusellae, Pisae, i Volci, totes de semblant força. Populonium, es considerada colònia de Volaterrae, però en algun moment fou independent i el mateix caldria dir de Capena, Luna, i altres. Es possible que el nombre fos sempre el mateix però que no sempre foren las mateixes ciutats.
Les modernes llistes donen com a mes probables: Vetulònia, Arezzo (Arretium), Cortona, Bolsena (Volsinii), Perúsia (Perugia), Popluna (Populònia), Clusium (Chiusi), Ruselle (Rusellae), Vulci (Vúlcia), Tarquínia o Tarquinii, Chisra (Cerveteri) i Veii (Veïs). Volterra (Volaterrae) no era una de les dotze ciutats però potser ho va ser en algun moment en lloc d'un altra.
Sembla que els etruscs es governaren autònomament a cada ciutat però amb reunions generals a Fanum Voltumnae, encontres que es feien una vegada al any. Eren mes aviats encontres religiosos i s'elegia a un gran sacerdot que oficiava en nom de les dotze ciutats. Els seus governs eren aristocràtics i controlaven també el poder religiós. Sembla que un dels càrrecs de govern era el Lucumo o Lucmo (etrusc Laucme) però no es coneixen les seves funcions; els romans de vegades consideraven la paraula com equivalent a nobles mes que a un càrrec, d'altres el consideraven un nom propi; i d'altres el cap dels magistrats i fins i tot el rei. Els serfs, que eren la majoria de la població (equivalents als plebeus) es deien penestai. Es creu que els penestai van tenir el poder per un temps a Volsinii probablement a causa d'una revolta.
Moltes ciutats tenien reis fins al segle V, però al segle V o IV aC la monarquia ja havia desaparegut substituït per un magistrat anyal. Veïs va veure negada l'ajuda d'altres ciutats quant lluitava contra Roma, per haver-se posat sota un rei.
[edita] Els etruscs a Campània
A la zona de Campània es va fundar, segons Estrabó, altres dotze ciutats, però no es pot determinar els seus noms, si bé es coneixen Càpua (Vulturnum), Nola, i probablement Pompeia, Herculà, Surrentum, Marcina i Salernum, que van conviure amb ciutats gregues com Cuma o Cumae, Partènope o Neàpolis (Nàpols) , Diceàrquia, i altres, i la seva expansió va topar amb els samnites que van acabar sotmetent-los. El període d'establiment varia entre el 600 aC i el 450 aC segons els autors. Dionís esmenta el primer atac etrusc (a Cumae) el 525 aC. Vegeu Campània.
[edita] La derrota etrusca a la mar
La pressió dels etruscs per mar no va afluixar fàcilment. Va retardar la colonització grega a Sicília. Anaxiles dèspota de Rhegium (494 aC-476 aC) va establir una fortificació per prevenir atacs dels "tirrens" i impedir que passaren l'estre de Messina. La flota etrusca aliada a la cartaginesa, que fou cridada en ajut per Cumae va patir una derrota decisiva a la ciutat davant Hieró I de Siracusa, que va iniciar el declivi de la marina etrusca. El 453 aC la flota siracusana dirigida per Failos i Apel·les va assolar les costes d'Etrúria, de Còrsega i d'Elba i fins i tot es van apoderar d'aquesta darrera illa de la que es van emportar un gran botí. Els etruscs van donar suport als atenencs a Sicília en la seva expedició del 415-413 aC.
El 383 aC Dionís de Siracusa va fer una expedició a les costes d'Étrúria al territori de Caere i va saquejar el temple de Pyrgi. Mentre els gals havien expulsat als etruscs de la vall del Po i els samnites havien conquerit o dominat les ciutats de la Campània. Les ciutats d'Etrúria eren en lluita contra els gals al nord i els romans al sud; els romans van conquerir Veïs va coincidir amb la caiguda al mateix any (396 aC) de Melpum al nord. El 307 aC encara s'esmenten cossos d'etruscs actuant com a mercenaris a Cartago contra Agàtocles.
[edita] Guerras contra Roma
La part mes coneguda de la seva història es la de les guerres contra Roma. Aquesta ciutat tenia una part de població d'origen etrusc, segons la tradició descendents de Cales Vibenna un cap mercenari que dirigia una força que es va establir a Mons Caelius (que d'ell va prendre aquest nom), fets suposadament ocorreguts al regnat de Tarquí Prisc, però que d'altres remunten mes enrere. La dinastia etrusca amb els darrers reis de Roma es tradicionalment considerada d'aquest origen a l'història romana. Dionís diu que Tarquí Prisc (Tarquí el vell) va establir la seva supremacia a Etrúria després d'una guerra de nou anys, però cap mes autor ho esmenta, i es probable que es tracti d'una confusió, i sigui el període en que la ciutat de Tarquinii va estendre la seva hegemonia a les altres ciutats i a la mateixa Roma. Al final de la monarquia es quant el rei etrusc Porsena de Clusium va assolir el màxim poder i va arribar a conquerir Roma i part del Làtium, però fou aturat a Arícia, quant aquesta ciutat, amb ajut d'altres ciutat del Làtium i de Cumae, el va rebutjat i el seu fill Aruns va morir a la batalla, fets que Dionís situa el 506 aC.
Després d'un període pau amb Roma les hostilitats es van reprendre el 483 aC, en concret amb Veïs, guerres que van durar força anys (uns 90) fins que la ciutat etrusca fou conquerida pels romans el 396 aC. Les ciutats etrusques no va donar cap ajuda eficaç a Veïs però Faliscii i Capena ho van intentar. La caiguda de Melpum al nord, a la vall del Po, fou suposadament el mateix any, i els gals van baixar cap a l'Etrúria central. Les guerres dels etruscs amb els gals van afavorir a Roma que va conquerir Capena poc després; va seguir Falerii, obligada a signar un tractat de pau, i el 390 aC els romans van arribar a Sutrium i van entrar en guerra amb Volsinii. Uns anys després els romans van establir colònies a Sutrium i Nepete.
[edita] Victòria de Roma
Després la lluita fou contra Tarquinii i Volsinii (aquesta darrera tenia l'hegemonia en aquell temps) fins el 351 ac en que els tarquinis van signar una treva am Roma per 40 anys, que fou respectada. El 311 aC es va iniciar un altra guerra entre romans i etruscs i els primers van creuar (310 aC) els bosc Ciminià punt al que mai abans havien arribat; en aquesta ocasió tots els etruscs van prendre part a la guerra, però es van signar paus separades amb Perusia, Cortona i Arretium, i la resta foren derrotat al llac Vadimonis el 309 aC, batalla que va posar fi al poder etrusc. Van seguir victòries romanes a Rusellae i Volaterrae.
Durant el període següent els etruscs es van unir als seus antics enemics els gals sènons, els samnites i els umbres, contra Roma, però no van tenir èxit i dues derrotes seguides, la primera a Sentinum (Úmbria) el 295 aC i la segona altre cop al Llac Vadimonis el 283 aC, van enfonsar als etruscs i els seus aliats. Van romandre en guerra encara dos anys quant el cònsol Quint Marci Filip va celebrar un triomf sobre els etruscs, i el 281 aC Volsinii i Vulcia es van sotmetre. El 265 aC Volsinii es va revoltar i foren sotmesos i Florus diu que foren el darrer estat italià a reconèixer la supremacia de Roma.
Només un any després es va iniciar la primera guerra púnica. Acabada aquesta el 241 aC se sap d'una rebel·lió de Faliscii, de la que es desconeixen las causes, doncs la ciutat havia estat molt temps aliada de Roma.
[edita] Els etruscs sota domini romà
Durant la segona guerra púnica les ciutats d'Etrúria, de les que es desconeix quin tractament polític tenien però que devia ser prou favorable, van romandre lleials i van proveir al exercit i a la flota romana de subministraments. Es suposa que eren ciutats aliada (civitates foederatae) i que només al sud d'Etrúria s'havien establert algunes colònies, excepte dues al nord (Pisae i Luca). En aquest període els etruscs conservaven la seva llengua, art, religió, ritus i costums. La romanització era avançada al final de la república.
El 90 aC no van prendre part a la revolta dels italians i el 89 aC foren admesos a la ciutadania romana. A les guerres civils entre Gai Mari i Sul·la van estar al costat del primer i foren els seus darrers partidaris: Volaterrae va resistir a Sul·la dos anys mes que la resta. En càstig Sul·la va assolar el país, va confiscar propietats i hi va establir colònies militars, el que va contribuir a afluixar la identitat nacional etrusca; al mateix temps la revolta de Catilina va provocar una segona onada repressiva . Finalment Juli Cèsar va afavorir l'establiment de nombroses colònies militars, política seguida pels triumvirs després de la seva mort, i així totes les ciutats van anar rebent pobladors romans que van contribuir decisivament a romanitzar del tot el país.
La guerra de Perúsia el 41 aC està relacionada amb aquest fet i va posar fi als esforços etruscs per salvar la seva nació.
Tot i així encara va restar un substrat etrusc i la llengua es va conservar fins a l'Imperi. La lliga etrusca (Quindecim Populi Hetruriae), una confederació de tipus religiós entre ciutats etrusques, es testimoniada durant l'imperi. August va incloure el territori a la sèptima regió.
Durant Constantí el gran fou unida administrativament a la província d'Úmbria i va restar així al menys fins el 400 aC quant constituïa una província unida (Tusciae et Umbriae), però després apareix separada i dividida en dos províncies o districtes: Túscia suburbicària i Túscia annonària, la primera amb les terres al nord de l'Arno i la segona al sud.
En temps dels llombards es va establir com a territori administratiu comprenent tota la Toscana.
[edita] Cultura etrusca
Els etruscs van inventar algun sistema de drenatge i regulació del curs dels rius i la manera de dividir les terres.
L'escriptura fou introduïda des Grècia, i l'alfabet etrusc es basat directament en el grec (per lo qual les inscripcions es poden llegir però no traduir) però s'hi van introduir modificacions en les formes i en el valor de les lletres; escrivien de dreta a esquerra, cosa que inicialment també feren els grecs (però que després van abandonar) i encara es mantenia la costum en temps de Ciceró.
No queden gairebé restes de la seva literatura però es coneixen principalment els Libri Fulgurales (esmentats per Lucretius), els Libri Augurales (esmentats per Var i l'emperador Claudi que no era mes antic de 200 anys) i les Tragèdies (escrites per Volnius, un nadiu etrusc contemporani de Var).
Les seves observacions astronòmiques i meteorològiques estaven relacionades amb la religió. Consideraven els segles (Saecula) i en donaven deu a la duració de la seva nació, i també fixaven terme a la duració del mon, o als deus. Els romans van derivar d'aquest sistema la divisió dels mesos per Ides i Nones. El sistema numeral romà fou també d'origen etrusc, i la divisió del diner, el pes, i les mesures i altres institucions que mostren una preferència pel sistema duodecimal, el qual es el que fou adoptat pels romans.
