Història d'Alemanya
De Viquipèdia
Durant la major part de la seva història la nació que avui coneixem com Alemanya fou una agrupació d'estats en el marc del Primer Reich —conegut com Sacre Imperi Romanogermànic— ramificat de la divisió de l'Imperi Carolingi el 843, el qual fou fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany i el qual va existir en diverses formes fins ser dissolt el 1806 com a conseqüència de les guerres Napoleòniques.
El terme "deutsch" (alemany) data del segle VIII i originalment feia referència a l'idioma parlat a la part oriental del Regne dels francs.
Taula de continguts |
[edita] Germànics i romans
Entre el 800 aC i el 70 aC , les tribus germàniques del nord van migrar cap a territori celta, travessant l'Oder i el Rin, per establir-se més al sud.
Cap al 58 aC, en una successió de campanyes militars, els romans feren del Rin la frontera del seu Imperi; es varen construir fortificacions a Colònia, Magúncia, Coblença i altres per assegurar el riu. El Rin passava a convertir-se en zona de xoc entre romans i germànics. Un dels enfrontaments més coneguts és la Batalla del bosc de Teutoburg , on Publi Quintili Varo va ser derrotat per les forces del germànic Armini (Hermann), passant a ser la pèrdua de les àligues de les legions una deshonra per al exèrcit romà.
A partir de l'any 90 de la nostra era, els romans van construir el limes, una línia defensiva del Rin al Danubi amb nombrosos forts (Wiesbaden, Augsburg, Ratisbona, Passau). Fins al segle III va aguantar, però a partir de l'any 260 una sèrie de tribus germàniques (alamans, francs, saxons, frisons,...) van acabar per travessar-lo.
[edita] Edat Mitjana
L'arribada del huns al segle IV inicia el període de les Grans Migracions que canviaran el mapa europeu de l'època.
Les províncies romanes del nord dels Alps havien estat cristianitzades des de el segle IV, mantenint-se centres importants com Augsburg tot i la caiguda del poder romà. Tot i això, cap a l'any 600, clergues irlandesos i escocesos van fundar monastirs a Wurzburg, Ratisbona i Reichenau, alhora que l'autoritat papal s'establia a través dels bisbats.
Entre el 772 i el 814, Carlemany va extendre l'Imperi Carolingi pel nord d'Itàlia i per tots els territoris occidentals de les tribus germàniques, incloent a saxons i bàvars. Al 800, l'autoritat de Carlemany a l'Europa occidental és confirmada per la seva coronació com a Emperador a Roma. S'havia iniciat el Sacre Imperi Romà. L'Imperi dels francs estava dividit en comtats, i les seves fronteres defeses per marques. Les fortaleses imperials (Kaiserpfalzen), van esdevenir importants centres econòmics i culturals (Aquisgrà, l'actual Aachen, en fou la més famosa).
Entre el 843 i el 880, després de la lluita entre els néts de Carlemany, el Tractat de Verdun va partir l'Imperi Carolingi. L'Imperi Germànic va sorgir de la part més oriental. Del 919 fins al 936, els pobles germànics (francs, saxons,bàvars i sueus) van estar units sota el poder del duc Enric de Saxònia, que va prendre el títol de rei. Per primer cop el terme Regnum Teutonicorum (regne dels germànics) fou utilitzat per referir-se a l'Imperi.
El 936 Otó I el Gran fou coronat a Aachen. Va enfortir l'autoritat reial nomenant bisbes i abats com a prínceps de l'Imperi (Reichsfürsten) i establint una església nacional (Reichskirche). Al 951 es va casar amb la reina vídua Adelheid, adquirint així la corona de Llombardia. Mentrestant els atacs orientals eren rebutjats; els hongaresos eren derrotats a la Batalla de Lechfeld el 985, i el eslaus de la zona compresa entre l'Elba i l'Oder eren sotmesos. Uns anys abans, el 962, Otó havia estat coronat emperador a Roma, prenent la successió de Carlemany, i establint una forta influència germànica sobre el Papat.
El 1033, el Regne de Borgonya va ser incorporat a l'Imperi durant el regnat de Conrad II, el primer emperador de la dinastia sàlica.
Durant el regnat dels seu fill Enric III, Alemanya va viure la reforma de Cluny a l'església – la Treva de Déu, la prohibició de la simonia (la venda de càrrecs eclesiàstics), i el celibat dels clergues. L'autoritat imperial sobre el Papa va arrivar als seus màxims. A l'est, a Goslar, una fortalesa imperial era construida, continuant l'expansió colonitzadora.
A la Guerra de les Investidures que es va iniciar entre Enric IV i el Papa Gregori VII sobre l'elecció dels càrrecs eclesiàstics, l'emperador es va veure obligat a acceptar les decisions papals a Canossa el 1077, després d'haver estat excomulgat. Al 1122 una reconciliació temporal es va assolir entre Enric V i el Papa amb el Concordat de Worms. Les conseqüències d'aquestes disputes foren un afebliment de la Reichskirche otoniana i l'enfortiment dels prínceps seglars germànics.
El període entre el 1096 i el 1291 fou l'època de les croades. S'establiren els ordres militars, Templaris, Cavallers de Sant Joan, i Orde Teutònica.
A partir del 1100 noves poblacions foren fundades prop de les fortaleses imperials, otorgant-se drets municipals i llibertats mentre la població rural es mantenia servil sota el poder dels nobles. En particular, vàries ciutats esdevingueren Ciutats Lliures Imperials, depenent directament del poder de l'Emperador. Els pobles eren dirigits per patricis ( rics mercaders del comerç de llarga distància). Es formaren gremis d'artesans, governats per normes molt estrictes, que lluitaven per obtenir el control de les seves poblacions. Es van intensificar les rutes comercials, i es va crear la Lliga Hanseàtica, sota la direcció de Lübeck.
La Lliga Hanseàtica (Hanse en alemany), fou una federació de ciutats del nord d'Alemanya i de comunitats de comerciants alemanys al mar Bàltic, els Països Baixos i Anglaterra.
Començava l'expansió germànica a l'est : colons alemanys, incloent pagesos, ciutadans i la Orde Teutònica, van entrar als territoris de població eslava a l'est del riu Oder (Bohèmia, Silèsia, Pomerània, Polònia, Curlàndia), assentant-se a pobles i viles.
Entre el 1152 i el 1190, durant el regnat de Frederic I Barbarroja, de la dinastia Hohenstaufen, es va arribar a un acord amb la facció rival dels Güelfs, cedint el ducat de Baviera a Enric el Lleó, duc de Saxònia. Àustria esdevenia un ducat a part per virtut del Privilegium Minus del 1156.
Barbarroja va provar de reactivar el seu control sobre Itàlia. El 1177 es va aconseguir una reconciliació final entre el Papa i l'Emperador a Venècia. Poc després, el 1180, Enricel Lleó va ser posat fora de la llei i Baviera va passar a mans d'Otto de Wittelsbach (fundador de la dinastia Wittelsbach que va governar Baviera fins el 1918), mentre Saxònia era dividida.
Del 1184 al 1186 l'imperi dels Hohenstaufen sota Barbarroja va arribar al seu punt més alt a la Reichsfest (les celebracions imperials) a Magúncia i el matrimoni del seu fill Enric a Milà amb la princesa normanda Constança de Sicília. El poder dels senyors feudals va disminuir amb la creació dels ministerials (que eren servents de l'emperador) com a oficials de govern. La cavalleria i la vida de la cort passaven per un bon moment, portant a un desenvolupament de la cultura i la literatura germàniques (Wolfram von Eschenbach).
Entre el 1212 i el 1250 Frederic II va establir un estat modern i professionalment administrat a Sicília. Va reemprendre la conquesta d’Itàlia, portant de nou el conflicte amb el Papat. A l’Imperi, poders extensius de sobirania van ser otorgats als prínceps eclesials i seculars, portant al creixement dels estats territorials independents. El pols contra el Papa va minar la força de l’Imperi, sent Frederic II excomunicat fins a tres vegades. Després de la seva mort, la dinastia Hohenstaufen va caure, seguida per un interregne en el qual no va regnar cap emperador.
Al 1226 es van conquerir noves parts de Prússia, cristianizant i sotmetent la seva població al poder de l’Orde Teutònica, invitats a Polònia per Konrad duc de Masòvia. Però a partir del 1300, l’Imperi va començar a perdre territori a totes les seves fronteres.
Les negociacions fallides entre l'emperador Lluís IV i el Papat van portar el 1338 a la declaració a Rhense per sis electors que el ser escollits com a tals per tots o la majoria d'electors, comportava el títol automàticament sense necessitat de la confirmació papal. Tot això va anar seguit pels intents de l'emperador Carles IV de Luxemburg, rei de Bohèmia, per restablir l'autoritat imperial. Com a rerafons, al voltant del 1350, la Pesta Negra assetjava Europa, i molts jueus que eren perseguits per motius religiosos, econòmics i acusats de tots els mals, fugiren cap a Polònia.
La Bula d'Or del 1356 estipulava que en el futur l'emperador hauria de ser escollit per set electors- els arquebisbes de Magúncia, Trèveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el comte del Palatinat del Rin, el duc de Saxònia i el margrave de Brandenburg.
Després dels desastres del segle XIV, la societat europea de la època va començar a prosperar degut als canvis econòmics, polítics i religiosos. L’economia del diner sorgia provocant conflictes socials entre cavallers i camperols. Gradualment un sistema proto-capitalista evolucionava del feudalisme. La família dels Fugger va guanyar poder mitjançant les activitats comercials i financeres, i esdevingueren els banquers dels dirigents seculars i eclesiàstics de mitja Europa.
Les classes nobles trobaren el seu monopoli a les armes, tot i que es començaren a introduïr els exèrcits mercenaris, que donaren peu a les bandes de saquejadors organitzades pels territoris en conflicte. Des del 1438 els Habsburg, que controlaven la gran part del sud-est de l’imperi ( més o menys les actuals Àustria i Eslovènia, i a partir del 1526, Bohèmia i Moràvia ), mantingueren una posició ventatjosa en el poder fins el 1806 ( a excepció dels anys 1742-45). Tot i això la situació es dirigia cap a la desunió entre els membres de l’imperi.
Durant el seu regnat del 1493 al 1519, Maximilià I va provar de reformar l'Imperi : es va establir una Cort Suprema Imperial ( Reichskammergericht ), es van modificar els impostos que recaptaven les arques imperials, i es va incrementar el poder de la Dieta Imperial ( Reichstag ). Tot i això, les reformes no van acabar de fructificar degut en gran part a la continua fragmentació del territori imperial.
[edita] Edat Moderna
Inspirat en el Renaixement i l'Humanisme es va desenvolupar l'esperit crític que va tenir en la Reforma de Martí Luter la seva encarnació més significativa tenint com a propòsit reconduir la doctrina eclesiàstica a les veritats de l'Evangeli de les que segons ell l'Església Catòlica s'havia allunyat. El moviment va desencadenar una autèntica revolució que va transformar la societat.
[edita] Reforma i Guerra dels Trenta Anys
Al principi del segle XVI el descontent a Alemanya va portar a les crítiques a l'Església Catòlica i una demanda de reformes religioses. Va començar el 1517 quan Luter va publicar ( penjant-les a la porta de l'església de Wittenberg ) les seves 95 tesis contra l'abús en la utilització de les indulgències. El 1521 va ser declarat fora de la llei a la Dieta de Worms, però la reforma es va expandir ràpidament, propiciada per les guerres de l’emperador Carles V amb França i els turcs. Amagat al castell de Warburg, Luter va traduïr la Bíblia, establint les bases espirituals de l’Alemanya moderna.
Al 1524 va esclatar a Suàbia, Francònia i Turíngia la Guerra dels Camperols contra els prínceps i governants, seguint els preceptes dels clergues reformistes. Però les revoltes, en les quals participaven nobles amb experiència militar com Götz von Berlichingen i Florian Geyer ( a Francònia ), i pel teòleg Thomas Münzer ( a Turíngia ), van ser sufocades ràpidament pels senyors territorials.
Cap al 1545 la Contra-reforma va començar a Alemanya.
Després d'anys de lluita, la Pau d'Augsburg (1555) va donar als diferents prínceps territorials el dret d'imposar la religió als seus súbdits amb el que de fet la confesió protestant fou equiparada a la catòlica.
L'Emperador Carles V es va veure envoltat en la política conqueridora de la corona d'Espanya per tot el món i va descuidar la condició d'Emperador Alemany que també ostentaba. Els catòlics perderen presència a Alemanya fet pel que va haber de realitzar la contrareforma amb la que van aconseguir recuperar terreny en front dels protestants. La situció va degenerar en la Guerra dels Trenta Anys (1618 a 1648) que va devastar regions completes d'Alemanya.
El resultat inmediat de la guerra, tot i això, que perduraria durant prop de dos segles, fou la consagració d'una Alemanya dividida en molts territoris que tot i la seva continuitat dins l'imperi fins la seva formal disolució el 1806 tenien soberania de facto. S'ha especulat que aquesta debilitat fou una de las causes subjacents al posterior militarisme alemany encapçalat per Prússia.
[edita] Ascens de Prússia
Durant el segle XVIII s'inicia la transformació de Prússia en una potència europea. El llarg reinat de Frederic II el Gran va donar un gran impuls a la consolidació d'aquest regne, que es va veure envoltat a les guerres de Succesió Austríaca i dels Set Anys. A partir de llavors Prússia es disputaria amb la Casa d'Àustria l'hegemonia d'Alemanya.
[edita] Edat Contemporània
[edita] Unificació alemanya
Després de la Revolució Francesa els diferents estats monàrquics d'Europa creen aliances per enfrontar l'amenaça que França representa per a l'estabilitat dels seus propis règims. Els estats alemanys participen activamente combatent els exèrcits de Napoleó I, qui després d'acumular importants victòries dissol el Sacre Imperi i instarura la Confederació del Rin que fou dissolta al Congrés de Viena, un cop fou un fet la derrota definitiva sobre l'exèrcit francès.
L'1 de gener de 1834 va entrar en funcionamient l'associació d'aduanes amb la qual s'aboliren els arancels entre els membres de la Confederació Germànica, amb l'excepció d'Àustria; era l'anomenada Zollverein.
La Revolució de 1848 va portar a la creació del primer Parlament alemany a Frankfurt del Main.
Les confrontacions per l'hegemonia germànica varen desencadenar les conegudes com a Guerra dels Ducats i Guerra de les Set Setmanes.
Sota el lideratge del canceller Otto von Bismarck, que fou l'autèntic artífex de la unificació, el Segon Reich fou fundat el 18 de gener de 1871 després de la victòria de Prússia a la Guerra franco-prussiana i va aconseguir la unificació dels diferents estats alemanys al voltant de Prússia excloent Àustria.
[edita] Segon Reich Alemany
Amb la creació de l'Imperi Alemany s'inicia un període de gran desenvolupament de la nació alemanya en tots els camps; econòmicament, geogràficament, políticament i militarment.
A partir d'aquest moment Alemanya es transforma juntament amb el Regne Unit en una de les dues grans potències mundials, si bé la presència colonial d'Alemanya es molt inferior a la dels britànics.
A partir d'aquest punt i durant les següients dues dècades s'estableixen els anomenats "sistemes bismarckians", que dominen la política europea en aquest període. Entre 1884 i 1885 Bismarck convoca la Conferència de Berlín en la que les potències estableixen les pautes per el repartiment colonial d'Àfrica.
Amb la coronació de Guillem II com a Kàiser, s'inicia un enfrontament entre aquest i Bismarck, el qual provoca la caiguda del canceller. L'emperador serà incapaç de continuar amb les polítiques implantades per Bismarck i Alemanya es veu poc a poc en la incapacitat de mantenir l'equilibri europeu que llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial.
El 1914 esclata la Primera Guerra Mundial que, en provocar la derrota d'Alemanya el 1918, marca la fi de la dinastia Hohenzollern. Les nacions vencedores imposen el Tractat de Versalles. El territori alemany es troba altre cop dividit.
[edita] República de Weimar
Després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, el 1919, es constitueix la República de Weimar. Fou un període de gran inestabilitat degut a la atomització de partits petits al parlament i pel rebuig dels militars a acceptar la derrota i els acords imposats a Alemanya pels vencedors.
La crisi econòmica que va tenitr lloc després va portar a la pobresa a una bona part de la classe mitjana. Aquesta situació es va agreujar amb la Gran Depresió del 1929.
Així, es va produir una situació propícia per a l'èxit de forces nacionalistes i d'extrema dreta. A les eleccions del 1933, el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (Nazi) aconsegueix arribar al poder, acabant poc després amb la primera experiència democràtica d'Alemanya.
[edita] Dictadura nazi ("Tercer Reich")
El Tercer Reich fou el de l'Alemanya nazi, el qual va durar 12 anys, des del 1933 fins el 1945.
La adversitat econòmica deguda tant a les condicions de la pau com a la gran depressió mundial, és marcada com una explicació de per què els partits antidemocràtics, tant de l'ala dreta com de l'ala esquerra, foren àmpliament seguits pels líders d'opinió i votants alemanys. A les eleccions extraordinàries de juliol i novembre del 1932, els nazis obtingueren 37,2% i 33,0% dels vots respectivament. El 30 de gener del 1933, Adolf Hitler fou nomenat cap de govern.
Durant l'any següent, Hitler va obtenir el control total. Va succeir també al cap d'estat.
La política de Lebensraum implementada per Hitler es va veure reforçada gràcies als Acords de Munic, cosa que eventualment va portar al esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa l'1 de setembre del 1939. Inicialment Alemanya va obtenir grans èxits militars i va aconseguir el control sobre França, Bèlgica, Paisos Baixos, Dinamarca, Luxemburg, els Balcans, Grècia i Noruega a Europa, Tunis i Líbia al nord d'Àfrica. El seu atac a Rússia el 1941 fou decisiu per demostrar que el seu exèrcit era insuficient per abarcar tanta extensió de territori. Els seus fracassos a les campanyas russes del 1941 (arribar a Moscou i tallar els subministres que arribaven des de Sibèria) i 1942 (arribar al mar Caspi per fer-se amb el petroli), així com l'ingrés dels EEUU a la guerra, va donar un gir que va portar a la ocupació i capitulació d'Alemanya el 8 de maig del 1945.
Entre juliol i agost de 1945 la Conferència de Potsdam defineix el mapa polític d'Europa i les zones d'ocupació a Alemanya i Àustria.
La guerra va acabar en una gran pèrdua de territori, 15 milions d'alemanys expulsats, 45 anys de divisió, mentre el país es separava en Alemanya oriental i occidental, i el més important uns 5 milions de morts a Alemanya i més de 50 al macabre balanç final del conflicte.
[edita] República Federal Alemanya
En la història de la República Federal Alemanya (RFA) es poden destacar tres fets:
- Reconstrucció: Alemanya com a país dividit va encarnar la guerra freda com cap altre país. L'ocupació del territori per part dels aliats va tenir com a icona el mur de Berlín i es va extendre per més de quatre dècades. Tot i ser un dels paisos derrotats a la guerra, Alemanya (la RFA) va iniciar una fulgurant recuperació institucional a partir dels anys 1950 i es va transformar en la tercera potència econòmica a nivell mundial superant a la URSS, Regne Unit i França que havien resultat vencedores al conflicte.
- Reconciliació: Alemanya dona un gir radical a les seves històricament conflictives relacions amb França i després dels tractats de Roma inicia juntament amb aquest país una política d'acostament que queda plasmada al "tractat del Elisi" del 1963. Des de llavors les dues nacions han format un duet que fa front comú en quant als temes internacionals.
- Reunificació: Al setembre del 1990, un mes abans de la reunificació alemanya, els quatre poders aliats i els dos estats alemanys firmaren un tractat a Moscou (Tractat Dos més Quatre) que posava fi als drets i les responsabilitats dels poders aliats respecte Alemanya. Les forces soviètiques ubicades a Alemanya oriental completaren la seva retirada el 31 d'agost del 1994 i una setmana després li seguiren les forces aliades. Únicament soldats d'EE.UU, ubicats en el marc de l'OTAN resten a la República Federal.
[edita] Alemanya i la Unió Europea
En calitat d'Estat fundador, Alemanya té un paper central en la construcció de la Unió Europea (UE). Fou justament Robert Schuman qui el 1950 va pronunciar el discurs que es considera com a les bases de la Unió com la coneixem actualment.
Durant cinc dècades diferents mandataris des de Konrad Adenauer fins Gerhard Schröder han participat de manera decidida respatllant la UE, convertint Alemanya en el principal promotor de l'Ampliació de la Unió.
El maig del 2005 el parlament alemany va ratificar el Tractat pel que s'estableix una Constitució per Europa.
[edita] Vegeu també
- Prússia la història de la qual complementa en gran mesura la d'Alemanya.
- Casa d'Àustria
- Història de la Unió Europea
- Relacions franco-alemanyes
