Alps
De Viquipèdia
Els Alps són una important cadena de muntanyes situada a l’Europa central. El seu punt culminant és el Mont Blanc, amb 4.810 metres d’altitud. Al voltant dels Alps –afavorit per rius importants de cabal uniforme i riques terres de conreu– es va edificar la important civilització que avui coneixem.
Taula de continguts |
[edita] Descripció física
Serralada en forma d’arc de 1.000 quilòmetres de longitud per 400 quilòmetres d’amplada màxima. Hi són nombroses les muntanyes de més de quatre mil metres. És, doncs, un accident orogràfic important de l’escorça de la Terra.
Amb criteris geològics i geogràfics es poden dividir en tres sectors diferenciats:
- Els Alps Occidentals, que anirien des de les primeres elevacions a prop de la mar Mediterrània fins al Valais. Els Alps Marítims, el massís de la Vanoise, el dels Écrins i el massís del Mont Blanc en són els blocs més importants.
- Els Alps Centrals, des del Valais fins als Grisons. Tot el Valais amb el massís més important dels Alps, el Monte Rosa, l'Oberland i el grup del Bernina.
- Els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l’est i el sud. El Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants. Les darreres elevacions en aquesta direcció arriben fins a les primeres d’un altre gran massís: els Carpats.
[edita] Formació dels Alps
La formació d’aquesta serralada és complexa, producte d’una sèrie de moviments tectònics produïts al Mesozoic (era Secundària, de 245 a 65 milions d’anys enrere) i al Cenozoic (a la seva primera part, l'era Terciària), que varen abastar des del Magrib fins als Urals. L’existència de grans fosses marines en aquestes regions i el seu posterior tancament a causa de la convergència de les plaques continentals africana i europea va provocar enormes plegaments, en sentit nord i oest primer, i després en sentit sud i est. Aquests plegaments van ser la causa que les plaques sedimentàries de superfície fossin desplaçades a les mateixes direccions que els plegaments. Tanmateix, en temps posteriors als moviments de compressió, s'hi van donar desplaçaments d'extensió, per flexió de les zones aixecades, cosa que va donar lloc a la difícil orografia actual dels Alps.
[edita] Els quatre mil dels Alps
Així com als Pirineus l’elevació de les muntanyes més importants depassa els tres mil metres i a l'Himàlaia els vuit mil, els Alps s’expliquen com una successió de muntanyes de més de quatre mil metres.
És clar que el seu nombre pot variar en funció dels criteris amb què es determini si una elevació o una altra és un cim independent o no. Es considera, però, que hi ha 67 cims principals o més característics que depassen aquesta alçada, concentrats als sectors central i occidental principalment. Una relació força acceptada és la següent, amb distribució per massissos d'est a oest.
- Sector dels Grisons:
- Bernina 4.049
- L'Oberland:
- Schreckhorn 4.078
- Lauteraarhorn 4.042
- Finsteraarhorn 4.273
- Aletschhorn 4.195
- Jungfrau 4.158
- Mönch 4.099
- Gross-Fiescherhorn 4.049
- Hinter-Fiescherhorn 4.025
- Gross-Grünhorn 4.044
- Valais (zona del Mischabel):
- Lagginhorn 4.010
- Weissmies 4.023
- Lenzspitze 4.294
- Nadelhorn 4.327
- Hohberghorn 4.219
- Durrenhorn 4.035
- Dom 4.545
- Taschhorn 4.490
- Valais (zona de Saas):
- Alphubel 4.206
- Allalinhorn 4.027
- Rimpfischhorn 4.199
- Strahlhorn 4.190
- Valais (massís del Monte Rosa):
- Nordend 4.609
- Dufourspitze 4.634
- Grenzpifel 4.618
- Zumsteinspitze 4.563
- Signalkuppe 4.556 (anomenat també Punta Gnifetti)
- Parrotspitze 4.436
- Ludwigshöhe 4.341
- Schwarzhorn 4.322 (anomenat també Corno Nero)
- Balmenhorn 4.167
- Piràmide Vincent 4.215
- Punta Giordani 4.046
- Valais (vall de Zinal):
- Bischorn 4.153
- Weisshorn 4.505
- Zinalrothorn 4.221 (anomenat també Piràmide de Zinal)
- Obergabelhorn 4.063
- Dent Blanche 4.356
- Valais central:
- Liskamm 4.527
- Naso 4.220
- Felikhorn 4.174
- Càstor 4.228
- Pòl·lux 4.092
- Breithorn 4.165
- Roccia Nera 4.075
- Cervino 4.478 (anomenat també Matterhorn)
- Dent d’Herens 4.171
- Valais occidental:
- Combin de Tsesseta 4.141
- Grand Combin 4.314
- Combin de Valsorey 4.184
- Massís del Mont Blanc
- Aiguille Verte 4.122
- Grande Rocheuse 4.102
- Aiguille du Jardin 4.035
- Les Droites 4.000
- Les Grandes Jorasses 4.208
- Pointe Whymper 4.184
- Aiguille de Rochefort 4.001
- Dome de Rochefort 4.015
- Dent du Géant 4.013
- Mont Blanc du Tacul 4.248
- Mont Maudit 4.465
- Mont Blanc 4.807
- Aiguille de Bionnassay 4.052
- Mont Brouillard 4.053
- Aiguille Blanche 4.112
- Alps de Graies
- Gran Paradiso 4.061
- Massís dels Ecrins
- Barre des Écrins 4.101
[edita] Les glaceres
Les glaceres alpines actuals són restes només de la gran glaciació quaternària i continuen, a més, en constant i ràpid retrocés.
Malgrat això, amb dades del final del segle XX, es poden comptar molt nombroses glaceres, repartides per tota la serralada. Les més extenses, d'est a oest, són:
- La glacera d’Alestchgletscher, amb el Konkordiaplatz, que forma un conjunt de 130 quilòmetres quadrats de superfície. La seva llengua s’estén en una longitud de 27 quilòmetres. És la glacera més extensa d’Europa.
- El Gornergletscher, al Valais, amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats i un recorregut de 13 quilòmetres. El clima sec d’aquella zona l’afecta molt especialment i és una de les glaceres en què s’aprecia millor el fenomen de recessió.
- Argentière, ja al massís del Mont Blanc, amb el conjunt de glaceres que el formen ocupa 24 quilòmetres quadrats i té un recorregut de cinc quilòmetres. Aquesta glacera ha tingut al darrer segle espectaculars moviments d’avanç, provocats per l’acumulació a la part mitjana de seracs caiguts de les crestes laterals, i ha arribat a afectar en el seu moviment algunes instal·lacions de l’estació d’esquí que hi ha a la zona. De totes maneres, i malgrat aquests avenços, des del 1900 la seva zona de fusió ha pujat uns 400 metres.
- La Mer de Glace, a la Vallée Blanche, també al massís del Mont Blanc, amb més de 13 quilòmetres de recorregut. Des del començament del segle XX (al 1908) i com un atractiu turístic es pot visitar –la seva base- amb el ferrocarril de Montenvers, que surt de Chamonix. Quan es va construir aquest ferrocarril, l’estació d’arribada quedava uns cinquanta metres per damunt de la gelera, i avui en són quasi tres-cents.
- Glacier des Bossons. El gel que l’ha format baixa -en part almenys- des del pic del Mont Blanc fins gairebé el fons de la vall, a uns 1100 m.Té un fort pendent mitjà, uns 45º, cosa que fa que sigui una de les glaceres alpines de més ràpid desplaçament, uns 190 metres anuals. Només altres glaceres alpines més petites i penjades superen aquesta velocitat.
- Morterasch, situat a l'Alta Engadina, al cantó dels Grisions. Aquest glaciar és el més llarg de la Suïssa occidental. S'origina al Piz Bernina i recorre 7 km.
[edita] Fauna i flora alpines
Als Alps, els hàbitats vénen determinats per l’alçada; així, fins als 600 o 800 metres d’altitud, allí on ha estat possible, les terres s’han dedicat als conreus: alfals, panís, blat, raïm, patates i fruiters en són els cultius més freqüents.
A continuació les zones boscoses: faig, roures i coníferes de moltes espècies, de les quals n’hi ha que són de fulla caduca i que arriben –als llocs adients- fins a dos mil metres d’alçada. En general, però, per damunt de 1.500 metres, allí on s’ha format terra suficient per suportar-ho, dominen els prats d’herba per dallar i les pastures.
La supervivència de les diverses espècies d’animals salvatges ha estat condicionada també per l’existència de grans extensions del tot inhabitables: les glaceres i les altes crestes. A la resta del territori es troben els següents mamífers: el cabirol, l’isard, el cérvol i la cabra muntesa d'una espècie coneguda allà com stambecco (Capra ibex) (aquesta darrera només a la zona dels Alps de Graies). L’ós bru i el llop, almenys en completa llibertat, són només un record del passat.
Són molt més freqüents el porc senglar, la guineu, l’esquirol, la marmota i la llebre. Aquestes dues darreres espècies ocupen zones elevades, aparentment molt per damunt de la línia de vegetació. Als boscos, més difícils de trobar però, també hi ha teixons, genetes, petits mustèlids i el porc espí.
Les aus més visibles són l’àliga i el voltor, les gralles i els corbs. Una d’aquestes espècies de carronyaires (la gralla de bec groc) és capaç de pujar dalt de tot dels cims més freqüentats, per hostils que en siguin les condicions, al darrere dels grups d’alpinistes, mentre espera que li ofereixin menjar. Al vessant sud dels Alps s’ha reintroduït amb èxit el trencalòs.
Als rius, l'única espècie és la truita, encara que n’hi ha de diverses classes, algunes de foranes.
Val a dir que fins i tot fora de les zones d’especial protecció, els boscos i els animals són tractats amb molta cura a tota la zona dels Alps, en molts casos com un atractiu turístic, molt mes valuós i rendible que la fusta dels arbres i la carn o la pell dels animals. Prova d'això és que el tímid esquirol és freqüent fins i tot als jardins dels poblets i de les ciutats.
[edita] L'home als Alps
L’ocupació humana a la serralada és relativament molt moderna. Es considera que fa només uns cinc mil anys que s'hi van començar a instal·lar les primeres poblacions permanents. Les grans glaceres, en el seu retrocés, van alliberar grans extensions de terres planes, cobertes amb el pas del temps per sediments fèrtils, a tots dos vessants de la serralada, que al seu moment serien ocupades per l’home, en el seu procés d’expansió.
No és fins a l’època de la conquesta romana que es tenen dades històriques de la població humana als Alps. En aquells moments les principals tribus –d’origen cèltic- eren els úbers, els seduns, els veragres, els nantuals, els lepontins, els rètics i i els salassos. Les invasions romanes des del sud i les germàniques (longobards) des del nord van empènyer grups de població a ocupar valls de l’un o l'altre costat de la serralada, travessant els elevats ports de muntanya, cosa que explica l’alternança de les diverses cultures idiomàtiques.
De forma semblant a com va passar als Pirineus, es va donar un curt període d’invasió i de dominació musulmana, cap allà al segle X, però que va ésser fortament reprimida i de la qual no queden sinó unes poques restes –en forma de torres o fortificacions militars- a les parts més accessibles dels Alps.
Conseqüència dels moviments de població són els idiomes que actualment s'hi parlen: el francès, que és l'idioma de la política i la cultura, i que domina en exclusiva la part oest. L’alemany a la part nord, i que s’imposa al mon de la indústria a Suïssa i al Tirol, així com a determinades valls del vessant sud en forma de dialectes: la vall de Gressoney i d’Ayas, i a la població de Breuil, a la vall de Cervinia, totes aquestes ja a Itàlia.
El romanx és l'idioma comú a la zona dels Grisons i la part alta de la vall del Rin. Aquest idioma té, a més, nombrosos dialectes, però entre tots són a penes utilitzats per cinquanta mil persones. El ladí es parla a Itàlia, on està restringit pràcticament a la zona dels Dolomites, i a les valls del sud-est suís. En forma de dialectes, molt barrejat amb el romanx i sense la categoria de llengua escrita, es parla a zones del Tirol.
Suïssa, país alpí, ha esdevingut un exemple de convivència i tolerància idiomàtica: té quatre idiomes oficials, molt diferents entre ells i també respecte a la seva extensió. Malgrat això no es donen conflictes entre els naturals d’una o una altra parla. Políticament sempre neutral, manté, també, una exquisida neutralitat interior.
Durant tot el segle XX i també actualment, els Alps han esdevingut una primera destinació mundial del turisme. Amb el fons paisatgístic que els caracteritza, s’ha construït un nombre important d'estacions hivernals per a la pràctica de l'esquí alpí. Algunes són molt importants, d'altres només tenen un petit remuntador, situat –és el cas de petits pobles a les zones rurals d’Àustria- en ocasions al mateix pati de l’escola pública de la localitat. +
La pràctica de l’alpinisme atreu cada estiu milers de practicants, que hi romanen, en molts casos, la temporada sencera.
Així mateix, a la primavera, les ascensions i travesses d’esquí de muntanya donen vida a pobles i refugis remots, en valls apartades, sovint fora dels corrents turístics més importants.
Totes aquestes activitats plegades han donat lloc a una veritable indústria de la muntanya, que a més s'està fent amb un notable respecte per l’entorn, excepte naturalment en el cas de les estacions d’esquí, que per força han d'estendre les seves instal·lacions. Aquesta indústria és molt contestada a les darreres dècades: se n'han limitat les noves instal·lacions i s'han retirat aquelles que per qualsevol raó quedaven fora de servei.
Són nombrosos els grups de caràcter conservacionista i que tenen una considerable influència a la societat, que vetllen per impedir la desnaturalització de la serralada.
[edita] Adscripció política
Actualment els Alps estan administrativament repartits entre quatre estats: França, Suïssa, Àustria i Itàlia, almenys pel que fa als grans massissos, ja que també Mònaco, Eslovènia, Alemanya i Liechtenstein tenen dintre de les seves fronteres alguns estreps de la important serralada.
