Vicent Andrés Estellés
De Viquipèdia
Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 - València 1993). Periodista i poeta valencià, potser el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la nostra llengua. Se’l considera com el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, i s’arriba a dir que és el millor poeta valencià des de l’època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil Espanyola tenia dotze anys i durant la guerra va aprendre l'ofici de forner i d’orfebre, encara que també aprengué mecanografia. La guerra influencià molt la seua obra, sent-ne la mort un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, i s’aficionà a la literatura, de forma autodidacta. Els autors que més li influenciaren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Walt Whitman; i en català: Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
Al 1942, quan tenia divuit anys, se n’anà a estudiar periodisme a Madrid. Tres anys després faria el servei militar a Navarra.
Al 1948, amb 24 anys, tornà a València, treballant com periodista al diari Las Provincias, fent tot tipus de reportatges. Es fa amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner. S’estableix una relació amb Isabel, que marcaria també la seua obra literària.
Al 1955 es casa amb Isabel, amb la que té una filla, que va morir als quatre mesos, ancorant ja per sempre el tema de la mort a la seua obra, en particular, el "Coral romput", inspirat en aquest fet.
Al 1958 arribà a redactor en cap del diari Las Provincias, fins a l’any 1978 en què “fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa." (Pérez/Salvador. Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. València: 3i4, 1981)
Aquest comiat del diari Las Provincias li suposà una espècie de jubilació anticipada als 54 anys, que suposà alhora dedicar-se íntegrament a la seua obra, participant en mostres i altres activitats culturals. De fet, el mateix 1978 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El 1984 rep el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a Benimodo (Ribera Alta) i combina la poesia amb la prosa.
Rep nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) a 1990, i també els Premis Octubre. Mor el 27 de març de 1993 a València.
[edita] Obra
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que és més coneguda la seua poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, i sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill, directe, fins i tot vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, com que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els “manuscrits de Burjassot", “Cançoner” o "Mural del País Valencià", dels qual en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són "Ciutat a cau d'orella" (1953) , "La nit" (1956), "Donzell amarg" (1958), i "L'amant de tota la vida" (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica "Lletres de canvi" (1970), "Primera audició" (1971), "L'inventari clement" (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: "La clau que obri tots els panys" (que conté "Coral romput") i el "Llibre de meravelles", potser la seua obra més coneguda.
A partir d’aquest moment comença a ser reconegut i es publica l'anomenada obra completa, incloent "Recomane tenebres" (1972), "Les pedres de l'àmfora" (1974), "Manual de conformitats" (1977), "Balanç de Mar" (1978), "Cant temporal" (1980), "Les homilies d'Organyà" (1981), que inclou de nou "Coral romput", "Versos per a Jackeley" (1983), "Vaixell de vidre" (1984), "La lluna de colors" (1986) i "Sonata d'Isabel" (1990).
De la seua prosa, destaquem la novel·la "El coixinet" (1988), l’obra teatral "L'Oratori del nostre temps" (1978) i les seus memòries: "Tractat de les maduixes" (1985), "Quadern de Bonaire" (1985) i "La parra boja" (1988).
[edita] Premis
Els premis més importants rebuts són:
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978).
- Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990).
- Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.
[edita] Musicació
Vicent Andrés Estellés és un dels poetes més musicats en la nostra llengua. Ovidi Montllor és potser qui més l'ha musicat. Altres cantants, cantautors o grups que li han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon,Obrint Pas i d’altres.
