Jerusalem

De Viquipèdia

Jerusalem (llatí Hierosolyma i després Colonia Aelia Capitolina, hebreu: יְרוּשָׁלַיִם -Yerushaláyim o Yerushalaim- , grec: Ιεροσόλυμα, -Ierosólyma- o Ιερουσαλήμ, -Ierousalēm-; àrab: القُدس, al-Quds; transcripció del nom jueu –Urshalim-: أورشليم,) és la capital oficial de l'Estat d'Israel des de 1950. És una antiga ciutat, localitzada a l'Orient Mitjà, de molta importància per a les tres principals religions monoteïstes del món: el cristianisme l'islamisme i el judaisme. A causa de l'annexió oficial de la part oriental de la ciutat amb la resta del municipi, acció no reconeguda per l'ONU, la majoria d'Estats van traslladar les embaixades a Tel Aviv el 1981.

L'estatus de la ciutat és disputat. El 1967, conclosa la guerra dels sis dies, Israel va conquerir Jerusalem Est i la regió de Cisjordània, i va iniciar el procés per unificar els territoris, la qual cosa va fer oficial el 1980. El 1988 Jordània va renunciar a la seva reclamació de Cisjordània, però només reconeixerà el control l'Autoritat Palestina sobre aquestes regions. Els palestins, per altra banda, volen que la ciutat sigui la capital del futur estat palestí.

Taula de continguts 1 Algunes característiques físiques 2 Divisió de la ciutat vella 3 Monuments històrics de la ciutat vella 4 Història

[edita] Algunes característiques físiques

• Valls: al nord-oest la vall d'Hinno, prop de la qual hi ha les tombes del reis a la vall de Jehoshapat, i la vall de Kedron.
• Turons: la ciutat alta o Alta Àgora; Acra (Ciutat baixa); Turó del temple de Jerusalem; i turo de Bezetha o Ciutat nova; un turonet al nord-est del temple es diu Antònia (llatí Antonia) del nom del castell allí construït.

[edita] Divisió de la ciutat vella

Barri armeni, barri jueu (Ciutat alta); barri musulmà (ciutat baixa); Haram-es-Sherif, o Santuari Noble (zona del Temple); Haret (barri) Bab al-Hitta i barri cristià (Ciutat nova al nord-oest del Mont Sió).

[edita] Monuments històrics de la ciutat vella

El Palau reial amb les torres de Gaza; el Xystus amb l'Avinguda fins el temple; la casa dels asmoneus; la cambra del consell; la piscina de Salomó; la plaça Ophla; els monuments d'Hel·lena; les coves reials

[edita] Història

Un establiment cananeu (dels jebusites suposadament, que eren la tribu que ocupava el lloc) va existir al lloc al tercer mil·lenni aC però no es esmentada la ciutat fins un document egipci del segon mil·lenni. Llavors es deia Urušalim (ciutat de pau). Des vers el 1600 aC els seus reis locals cananeus van reconèixer la sobirania egípcia durant uns tres-cents anys. En aquest temps fou atacada pels habiru, probablement els hebreus que volien instal·lar-se a Canaan.

Segons la Bíblia la ciutat fou conquerida per el rei David abans de l'any 1000 aC i fins llavors era dels jebusites. David la va engrandir i la va declarar capital del regne. El primer temple fou construït per Salomó vers el 960 aC.

Fou atacada per el que la Bíblia anomena Shishak d'Egipte que probablement era Shoshenq I vers el 925 aC. I uns anys després per els àrabs de Zerah (vers 900), i després per les forces combinades de filisteus i àrabs durant el regnat de Jehoram de Judà (vers 849 aC-841 aC) i altre cop després de la derrota del rei Amasies o Amaziah (vers 800 aC-780 aC) davant els israelites a Bethshemesh.

Durant el regnat d'Ahaz (vers 730 aC-715 aC) fou atacada per Pekah d'Israel i Rezin de Damasc, i poc després, ja en el següent regnat per les forces de Senaquerib d'Assíria (vers 713 aC); vers la meitat del segle VII aC fou segurament ocupada altra cop però el fet no es esmentat a la Bíblia.

Després de la batalla de Megiddo fou conquerida pel faraó Nekau II d'Egipte vers el 609 aC que la va conservar uns dos anys fins que va tornar als babilonis que després de la batalla de Karkemish es van emportar al rei Jehoiakim i a tots els prínceps reials a Babilònia, però després el van retornar al regne com a vassall (605 aC). Després de tres anys el rei es va revoltar (vers 601 aC) i els babilonis van assetjar Jerusalem (598 aC). El rei va morir violentament i fou mostrat a les muralles per convèncer al babilonis de la seva mort i la ciutat fou llavors ocupada pels babilonis (vers 598 aC). El fill del rei, Zedequies o Zedekiah, fou nomenat rei vassall però al cap de deu anys també es va revoltar i Nabucodonosor II va assetjar la ciutat altra cop (587 aC). El temple fou destruït i les muralles demolides i la població deportada a Babilònia.

No van poder retornar fins el 537 aC, gracies al rei persa Cir II el gran, que els va permetre també reconstruir el temple.

Fou després d'Alexandre el Gran (que hi va ser el 332 aC), els ptolomeus i els selèucides. Amb Antíoc IV Epifanes (174 aC-164 aC) el temple fou privat dels seus costosos recipients sagrats, el palau incendiat i les muralles demolides i es van aixecar altars als ídols al mateix altar del temple, on es van fer sacrificis. Això va provocar la revolta nacional dels macabeus que van establir el regne independent. Antíoc VII Sidetes (o Evergetes) 138 aC-129 aC, durant el regnat de Joan Hircà ve ocupar la ciutat (vers 135 aC) i les muralles que havien estat restaurades foren altra cop demolides.

Va passar als romans el 63 aC quant hi va entrar Pompeu, segons Estrabó per intervenir en les disputes entre els germans Hircà i Aristòbul (fills d'Alexandre Janeu) que es disputaven la successió. Pompeu va destruir altre cop les fortificacions i va cobrir una fosa que s'havia fet per defensar el temple; els tresors del temple no foren tocats, però els va saquejar Crassus el 54 aC en el seu camí cap a Pàrtia. La lluita pel poder entre Antígon, fill d'Aristòbul, i Herodes, fill del governador asmoneu Antípater l'edomita, va permetre als parts saquejar la ciutat (40 aC). El Senat romà va crear el regne de Judea i en fa fer rei a Herodes el gran que només va poder conquerir la ciutat a costa d'un setge en el que fou ajudat pel roma Sosius, lloctinent de Marc Antoni. Herodes el 19 aC va construir el segon temple (i va restaurar el primer) i va erigir o al menys engrandir la fortalesa Antonia. A la ciutat es va construir un teatre i un circ i es van establir jocs cada cinc anys en honor del emperador.

Herodes va morir el 4 aC i el seu fill Arquelau de Judea fou deposat el 6 dC i la ciutat fou incorporada a la nova província de Judea, depenent de la província de Síria. El procurador de Judea residia normalment a la fortalesa Antonia però la ciutat de Cesarea i la de Jerusalem compartien la capitalitat. Coponius fou el primer procurador (7) dependent del prefecte de la província de Síria Cyrenius. El procurador Ponci Pilat (26-36) va construir un aqüeducte que fou l'únic monument permanent deixat pels procuradors romans, i que portava l'aigua de les anomenades piscines de Salomó fins a la ciutat .

La gran revolta jueva del 66 va provocar la destrucció del temple el 70 durant el setge de la ciutat per Tit que va tenir ocupats a milers de soldats romans durant cinc mesos (abril a setembre). Vegeu Setge de Jerusalem.

Vers el 130 fou visitada per Adrià que va pensar en restaurar la ciutat i va deixar al seu amic Àquila per supervisar els treballs. Els treballs quedaren aturats durant la revolta nacional de Bar Kokhba, quant fou capital rebel per tres anys, i van intentar restaurar el temple; fou saquejada el 135. La ciutat fou llavors poblada per romans i es va fundar un temple al Júpiter Capitoli, del que la ciutat derivava el seu nom de Julia Aelia Capitolina. El temple i altres instal·lacions religioses paganes (especial la capella de Venus) es van construir amb pedra del temple; el mont Sió fou exclòs de la ciutat.

Sota l'emperador Constantí el gran, Jerusalem, que ja era lloc de peregrinatge dels cristians, fou dotada de noves instal·lacions per l'emperador i la seva mare. L'església del martiri i la resurrecció fou construïda a partir del 326 i inaugurada el 336.

El 451 el bisbat de Jerusalem fou erigit en Patriarcat.

Justinià hi va fer també algunes construccions cristianes i hospitals. El 614 fou ocupada pels perses i els jueus foren partidàries dels invasors i van massacrar a la població cristiana. Recuperada pels bizantins fou visitada per Heracli (629) i el patriarca Modest es va cuidar de la restauració de les esglésies i va expulsar als jueus de la ciutat.

El 634 fou atacada pels àrabs i al cap de quatre meses va capitular davant del mateix califa Omar. Els jueus i cristians van poder practicar la seva religió a canvi d'una taxa; els jueus que havien estat expulsats, van poder tornar a Jerusalem. El Califa Omar per un pacte amb l'emperador bizantí va construir l'anomeda mesquita d'Omar (Masjid Umar).

El 1099 fou conquerida per la primera croada i van morir molts dels seus habitants jueus i musulmans ; el 1187 Saladí la va reconquerir; EL 1228 i fins el 1244 va estar en mans de l'emperador d'Occident Frederic II, al que la va cedir Al-Kamil, de la família aiúbida. El 1244 va caure en mans altre cop dels aiúbides. El 1260 va passar als mamelucs i el 1516 als otomans. Les tropes britàniques del general Allenby la van ocupar el 1917 i fou integrada en el Mandat britànic de Palestina. El 1925 s'hi va fundar la Universitat Hebrea. El 1947 les Nacions Unides van recomanar la internacionalització de la ciutat i que fou administrada per l'organisme, però mai es va posar en practica el pla i després de la guerra de 1948 va quedar dividida entre Israel i Transjordània; la secció oest va restar ocupada per Israel, i la secció est de la ciutat (incloent-hi la Ciutat Vella), amb la regió de Cisjordània, va quedar pels àrabs i unida al Regne de Transjordània. El 1967 Israel va ocupar la part jordana. Israel la va declarar capital del país però això no fou reconegut per la comunitat internacional (només puntualment per alguns països).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jerusalem

Aquest article sobre geografia és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar a la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació.