Alexandre el Gran
De Viquipèdia
Alexandre III el Gran (Μέγας Αλέξανδρος, en grec), nascut a la fi de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la Història.
Taula de continguts |
[edita] Alexandre el Gran
[edita] Infantesa
Fill del rei Filip II de Macedònia i d'Olímpia d'Epir, Alexandre va ser educat com un príncep hereu i des dels primers anys va rebre una sòlida formació atlètica i militar. Als 14 anys va ser posat sota la tutela del filòsof Aristòtil, que va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica.
Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea.
[edita] Ascens al poder
Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.
Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.
[edita] Conquesta de Pèrsia
El 334 aC passà a l'Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor.
La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller,
Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries. Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava a Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins.
Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar).
Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida.
El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient.
Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell.
Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes.
La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes.
Poc després Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.
[edita] Alexandre en la Història
Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre.
Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc va desmentir la seva presumpta ascendència divina.
Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal.
Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma.
Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències.
El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme , barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d’aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte.
[edita] Alexandre a Egipte
La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics.
La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica:
- Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable.
- Cua litúrgica de xacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca".
- Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació".
En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic:
- Alexandre com a Horus
- Alexandre com a Alexandre
[edita] Després d'Alexandre
[edita] Extinció de la família
A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren:
- Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia.
- Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu.
- Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Casandre.
- El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Casandre.
- Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darius, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebir un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darius) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la.
- Tessalònica (germanastra d'Alexandre).
Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.
[edita] Divisió de l'Imperi
El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera:
- Àsia per Antígon Monoftalmos, que va ser qui va tenir més poder i més extensió de terres.
- Egipte per a Ptolemeu, que va fundar la dinastia més estable de totes (dinastia Làgida o Ptolemaica).
- Tràcia i l'Àsia Menor per a Lisímac.
- Babilònia i Síria per a Seleuc (dinastia Selèucida). Es donava el nom de Síria a una enorme superfície que arribava fins a les fronteres amb l'Índia.
- Grècia i Macedònia per a Cassandre (dinastia Antigònida).
[edita] Articles relacionats
- Filip II de Macedònia
- Nus gordià
- Olímpia d'Epir
- Període hel·lenístic
- Macedònia
