Art emiral i califal

De Viquipèdia

L'art emiral i califal és l'art que aparegué a l'Al-Àndalus en les seues primeres etapes de consolidació, l'Emirat de Còrdova i el Califat de Còrdova.

Des del punt de vista artístic, l'emirat andalusí emprà un estil no molt diferent del de la resta del Califat Omeia. És a dir, l'adequació de fórmules i elements de les cultures que les havien precedit, en aquest cas del món romà i visigot. En cap moment es produí una repetició literal de motius i formes. Al contrari, la seua intel·ligent incorporació i asimilació es traduí en una vertatera eclosió creadora, creant el moment cúspide de l'art califal. En ell, es fundeixen elements de la tradició local hispanorromano-visigotica amb elements orientals, tant bizantins, omeies o abbasis.

Les empreses artístiques es centraren des de el primer moment al voltant a la seua capital, Còrdova que fou dotada d'una mesquita congregacional destinada a convertir-se en el monument més important de l'occident islàmic. L'obra fou iniciada per Abd al-Rahman I sobre el solar de la basílica visigòtica de Sant Vicent que, durant l'etapa precedent, havien compartit les dues comunitats: cristiana i musulmana. En el 784 aquest monarca decideix fer una mesquita de nova planta de tipus basilical amb onze naus perpendiculars al mur de la qibla, seguint el model de la mesquita d'al-Aqsa en Jerusalem, un dels llocs sagrats més importants del món islàmic. El seu tret més singular resol, al mateix temps, problemes tècnics i funcionals. Es tracta de l'organització de les seues arqueries de doble arc superposat: un arc de ferradura que actúa com de entib al atirantar una estructura més esbelta formada per un arc de mig punt que suporta, a la seua volta, el mur que sosté el sostre. Tant aquest sistema com l'alternància de doveles, de rajola i pedra, compta amb precedents en l'aqüeducte romà dels Milagros en Mérida.

Les succesives ampliacions, dutes a terme fins el segle X, foren motivades per l'augment de població i la seua necessitat de comptar com un lloc adequat pel culte. De forma que les obres d'Abd al-Rahman II, en 833, constituiren en derribar el mur de la qibla prolongant la mesquita cap al sur. En sentit contrari actuà Abd al-Rahman III, ampliant el pati cap el nord i alçant un nou alminar que encara permaneix, encara que ocult, dins de la gran torre campanari del segle XVI. Els esforços anteriors culminen amb la intervenció de al-Hakam II, cap a 961, en la que amplià, novament, la sala d'oració cap el sud introduïnt diferents novetats. Estableix un esquema en "T", semblant al de la mesquita de Qayrawan, realçat per la utilizació de cúpules nervis dels quals no es creuen en el centre, arcs lobulats, diferents tipus d'arcs entrecreuats i superpostos així com per capitells i columnes realitzades ex profeso pels tallers califals.

En els últims decenis del segle X, Almansor amplià tot el costat oriental de la gran mesquita que passà a comptar amb deneu naus, encara que sense introduir novetats d'interès.

D'entre d'altres obres d'época emiral resalten les executades durant el regnat d'Abd al-Rahman II, cort la qual va acullor nombrosos artistes, modes i costums orientals. Impulsà, entre altres construccions, les obres de l'alcassaba de Mérida i del alminar de l'església de Sant Joan en Córdova, millorant les muralles de Còrdova i Sevilla. Tot i això, és durant el califat quan es duen a terme els més ambiciosos projectes artístics. El califa Abd al-Rahman III seguint la tradició oriental, segons la qual cada monarca construia com símbol de prestigi la seua pròpia residència palatina, decidí fundar en 936 la ciudad aúlica de Medina al-Zahra. Per a tal fi escollí, a pocs kilòmetres de Còrdova, una suau pendient del paissatge que lo permití organitzar el recinte amurallat en tres terrasses. En elles dispusà les residèncias palatines, salons de recepció com el denominat Saló Ric, banys, mesquita congregacional, casa de la moneda, tallers califals, jardins i parc zoològic. Aquestes obres foren completades per al-Hakam II, encara que el seu esplendor fou efímer acabant amb la ciutat les primeres revoltes de 1010 que donaren lloc a la caiguda del califat.

En la resta del territori peninsular també és patent el floreixement artístic impulsat pel califat. Testimoni d'això és la ciudad de Toledo en la que encara es vislumbren restes de la seua fortificació així com alguns dels vestigis que defineixen la seua alcassaba, medina, rabals i entorn. Entre les seues construccions destaca la xicoteta mesquita del Crist de la Llum o de Bab al-Mardum. La seua planta cuadrada, organitzada en nou trams cupulats, presenta una planta i alçat que connecta amb el model tunecí de la mesquita aglabí de Bu Fatata. A part del caràcter excepcional de Toledo també ocupen un lloc destacat obres com la ràbita de Guardamar del Segura (Alacant), el Castell de Gormaz (Sòria) o la ciudad de Vascos (Toledo).

El refinamient imperant en la cort califal va propiciar la creació de manufactures de luxe que, baix el patrocini reial, es traduiren en les més variades expressions artístiques. Destaquen els traballs en ivori en els que es realitzaren objetes d'ús palatí com botes i arquetes destinades a guardar joies, ungüents i perfums. Destaca el pot de Zamora (Museu Arqueològic Nacional) destinat a la muller de al-Hakam II i l'arqueta de Leyre. En la seua profusa trama de vegetació se solen inscriure escenes de cort al mateix temps que bandes amb inscripcions epigràfiques indiquen el destinatari i inclús el mestre que executà la peça.

Els monarques, al igual que en Bagdad i El Cairo, organitzaren la seua pròpia fàbrica de teixits o tiras fundació la qual marca el començ de la història de la producció de teixit de seda en al-Àndalus. Els seus motius vegetals i figurats, geometritzats, s'inscriuen en medallons formant bandes tal i com apareixen en el vel o almaissar de Hixam II que, a mode de turbant, li cubria el cap colgant-li fins els braços.

Existiren també tallers que traballaren el bronze, amb figures que representen lleons i cèrvols amb el cos cobert de cercles tangents que evoquen teixits i que, possiblement, serviren com surtidors de fonts. El seu paral·lelisme formal i estilístic amb peçes fatimis ha motivat controvèrsia sobre la filiació d'algunes peçes.

La ceràmica compta amb un tipus de producció coneguda com "verd i manganés". La seua decoració a base de motius epigràfics, geomètrics i una forta presència de motius figurats s'aconsegueix mitjançant l'aplicació d'òxid de coure (verd) i òxid de manganès (morat).