Almogàver

De Viquipèdia

Per a d'altres significats, vegeu Almogàvers (desambiguació).

Il·lustració de "la venjança catalana", després de l'assassinat a traïció de Roger de Flor

Els almogàvers eren unes companyies de soldats mercenaris, sobretot catalans i aragonesos, que s'havien constituït lluitant al servei de la Corona d'Aragó a la Península Ibèrica contra els sarraïns durant els segles XIII i XIV. A Castella s'anomenaven peones.

Més endavant, van participar en la Guerra de Sicília al servei del rei Frederic II de Sicília. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.

[edita] La primera infanteria

Els almogàvers van ser considerats com una de les millors infanteries de la seva època i van ser precursors d'un estil de lluita que la historiografia militar reconeix com a nascut a Catalunya: la guerrilla.

En una època on la cavalleria era l'arma predilecta dels exèrcits i on el model de l'ideal cavalleresc era el mític a seguir, els almogàvers utilitzaven el terreny al seu favor, lluitaven de nit, anaven sempre dempeus i no feien servir cuirassa, fet que els donava una gran mobilitat.

També cal destacar que no eren ben bé un exèrcit, sinó que formaven un estil de vida molt dur, lluitaven mentre els nens i les dones miraven i aprenien a lluitar, viatjaven tots plegats: gent gran, dones i nens, i no tenien cap ofici: tot ho prenien en ràtzies, per la qual cosa eren una gran molèstia en temps de pau per a qualsevol dirigent.

Van viure de la violència de frontera entre el món islàmic i el cristià, i el sedentarisme va ser la seva fi.

[edita] Descripció feta per Desclot

Aquesta és la famosa descripció d'un almogàver feta per Bernat Desclot a la seva crònica anomenada Libre del Rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats, més coneguda com la Crònica de Desclot. (capítol LXXIX, segon paràgraf, on explica els preparatius de la marxa a Alcoll) :

« Aquestes gents qui han nom "almogàvers" són unes gents qui no viuen sinó d'armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs, e guerregen tots jorns ab sarraïns, e entren una jornada o dues, enlladronint e apresent, e en traen molts sarraïns preses e molt altre haver. E d'aquell gasany viuen, e soferen de grans malanances que altre hom no podria sofrir; que ben estaran dos jorns sens menjar, si mester llur és, o menjaran de les herbes dels camps, que sol no s'ho preen res. E los adelils són cells qui els guien, qui saben les terres i els camins. E no porten mas una gonella o una camisa, sia stiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir, e als peus bones avarques de cuir; e porten bon coltell, e bona corretja e un foguer a la centura; e porta cascú una bona llança, e dos dards e un sarró de cuir a l'esquena, en què porten son pa a dos o tres jorns. E són forts gents e lleugers per fugir e per encalçar; e són catalans e aragonesos e serrans. »

[edita] Història

Coneixem la seva existència a partir del segle XIII quan, en grups d'una dotzena d'homes, feien incursions d'un dia o dos en terra sarraïna. Per part seva els dirigia l'almugatèn i quan havien de cobrir un atac més important, rebien les ordres d'un adalil, de designació reial. Vivien, principalment, del botí que obtenien en les seves incursions. Anaven armats només amb un coltell, una llança i dos dards, anaven vestits amb una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir i se'ls considerava homes forts, frugals i molt àgils en la lluita.

Pels noms que portaven i se'ls designava, és segur que el seu origen estaria en l'organització militar sarraïna. El mateix nom d'almogàver està relacionat amb l'àrab gawara que significa fer una expedició militar, fer una algarada. Però és que, a més, els que els dirigien, tant l'adalil (de l'àrab dalla, ensenyar el camí) com l'almugatèn (de l'àrab al-mucaddem, el capità, el que dirigeix) portaven termes derivats de l'àrab.

Formaven una host important: Pere el Gran (1276-1285) en portà uns 15.000 en les seves expedicions a l'Àfrica i Sicília sota comandament de Roger de Llúria. Molts es quedaren en terres sicilianes, defensant el fill de Pere, Frederic II. Però, després de la Pau de Caltabellota (1302), es quedaren sense feina.

Va ser llavors que es va constituir la Companyia Catalana d'Orient, Roger de Flor (1268-1305) els va portar a Constantinoble, i ell i els almogàvers, amb un total de 4.000 homes, es van posar al servei de l'emperador Andrònic II, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra: Desperta, ferro! Desperta!, que proferien abans d'entrar en batalla, alhora que donaven cops a les pedres amb els ferros i les llances.

Roger de Flor va ser assassinat a Adrianòpolis (l'actual Edirne) el dia 4 d'abril de 1305, fet que va provocar la ira dels catalans que ja era prou justificada per l'incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, un cop veieren que els catalans els hi havien tret el problema turc del davant. Després de la resistència heroica a Gal·lipoli amb una destacada intervenció de Ramon Muntaner que descriu els fets directament viscuts, i que era el tresorer de la companyia, van, durant dos anys devastar el territori a consciència, fets que es coneixen com la venjança catalana.

L'any 1310 la Companyia es va establir a Atenes, on havia estat reclamada pel duc Gautier de Brienne, a qui van derrotar en la Batalla del riu Cefís, en la que van exterminar l'exèrcit atenenc, donant pas als ducats catalans d'Atenes i Neopàtria, sota la senyoria dels reis de Sicília. Els ducats van quedar sota el domini català fins l'any 1388, quan van ser ocupats pels venecians.

Els almogàvers que no van participar en l'aventura grega, es van distingir també en la guerra contra Castella (1296-1304), en la croada contra Almeria (1309), en les campanyes de Granada (1330-1334), contra el rei de Mallorca (1343-1344), en les expedicions a Sardenya (1353, 1354 i 1367) i una altra vegada contra Castella (1356-1369). Durant el segle XV encara hi ha grups d'almogàvers, però cada vegada esdevingueren menys importants.

Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner, en la seva Crònica ens els descriu amb detalls vívids i, a voltes, exagerats, per bé que ell els va conèixer molt de prop, ja que també va ser almogàver.

Més que ningú van ser els almogàvers que van propagar el català per la Mediterrània, ja que el català era la seua llengua oficial.

[edita] Festes de moros i cristians

Actualment els almogàvers són una de les filaes més populars de les festes de moros i cristians celebrades a la província d'Alacant i al sud de la província de València.