Vicente Blasco Ibáñez

De Viquipèdia

Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867- Menton (França), 1928). Escriptor, periodista i polític del País Valencià.

[edita] Biografia

Va nàixer a València el 29 de gener de 1867. Va cursar els estudis de Dret, que va acabar, encara que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l'amor a les dones, de les que era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es definia com un home d'acció, abans que com un literat. Escrivia amb inusitada rapidesa. Entusiasta de Miguel de Cervantes deia que aquest a més de literat va ser soldat, la qual cosa la considerava molt digna d'encomi.

Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en dol reiterades vegades. En un d'aquests desafiaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura espanyoles. Anys després, cansat de la seua vida de colonitzador en què va collir alguns fracassos que no li són atribuïbles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novel·listes més brillants d'aquell canvi de segle, va anar a París, coincidint amb l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Allí l'insigne novel·lista i republicà valencià va rebre l'encàrrec personal del President Poincaré d'escriure una novel·la sobre la guerra. I aquesta va ser "Los cuatro jinetes de la Apocalipsis", que va captivar el públic nord-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en tal país. L'autor valencià va conrear diversos gèneres dins de la narrativa. Així, obres com Arroz y tartana, Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre altres, es poden considerar novel·les regionals. Al mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: Mare Nostrum, Los cuatro jinetes de la Apocalipsis (1916), que hem citat anteriorment, "El Papa del Mar", " A los pies de Venus" o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, "La voluntad de vivir" i fins i tot "Los argonautas", en la que mescla quelcom de la seua pròpia biografia amb la història de la colonització espanyola d'Amèrica.

Encara que se l'ha inclòs entre els escriptors de la generació del 98, la veritat és que els seus coetanis no el van admetre entre ells. L'enveja, sens dubte, va obrar en gran manera en aqueix rebuig. Vicente Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordres de la vida i a més es va enriquir amb la literatura, cosa que cap d'ells havia aconseguit. A més, la seua personalitat irresistible, impetuosa, vital, li va atraure l'antipatia d'alguns. No obstant, a pesar d'això, el mateix Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en què manifesta la seua admiració per l'escriptor valencià. Per les seues màgiques descripcions de l'horta de València i del seu esplendorós mar, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic l'il·lustre pintor valencià Joaquín Sorolla. Va conservar una vila en la Platja de la Malva-rosa, a pesar dels seus corregudes pel món, en la que debatia amb els intel·lectuals i amics de la seua època. Aquesta vila actualment restaurada és la Casa Museu Blasco Ibáñez.

Vicente Blasco Ibáñez era fill d'aragonesos i, encara que parlava valencià, va utilitzar en la seua obra quasi exclusivament el castellà, tot i tenir algun relat curt en valencià i el fet que en les primeres obres de caire més popular els diàlegs dels personatges els escrivira en valencià (amb ortografia castellana) sense traducció, o bé per considerar-ho més genuí o bé per considerar-ho un tret particular que podia ser ben entés pels castellanoparlants.