Vamba

De Viquipèdia

Vamba (mort el 688) fou rei dels visigots d'Hispània del 672 al 680. Era un noble militar, que a la mort de Recesvint fou elegit rei, malgrat la seva pròpia oposició (per la seva avançada edat), i consagrat a Toledo pel setembre del 672.

El mateixa dia de la mort de Recesvinto, els magnats i bisbes presents al lloc, i "el poble" que habitava la vila, violant els procediment d'elecció (encara que el lloc de l'elecció era legitim doncs estava permès el nomenament de nou rei allà on morís l'anterior), van designar a Vamba com rei. El nou sobirà era, una vegada més, d'edat avançada. Segurament pertanyia al grup de partidaris de Recesvint, i els magnats que el van elegir van voler assegurar-se l'elecció d'un dels seus, presumptament poc problemàtic i en tot cas ja ancià, i evitar la intervenció del clero en l'elecció, doncs es suposa al clero hostil a Recesvint. Vamba va rebutjar l'elecció, al·legant la seva avançada edat que farien difícil que pogués fer front a "els desastres que amenaçaven el regne", però va acceptar quan un dels magnats, un dux, el va amenaçar de mort si no acceptava la corona . Per no ser considerat un usurpador Vamba es trasllat a Toledo, on el metropolità Quiricus, de grat o per força, el va coronar el setembre o octubre a l'Església dels Sants Apòstols.

No es tenen notícies de les activitats anteriors de Vamba. Se'l identifica amb un vir illustris que apareix en el X Concili de Toledo (656), però no se sap quin càrrec podia desenvolupar en el moment de l'elecció.

Les fonts principals per al seu regnat són quatre:

• La Historia Rebellionis Pauli adversus Wambam, escrita per Julià, diaca o sacerdot, i més tard metropolità de Toledo (des de gener del 680 a març del 690).

• La Insultatio, també obra de Julià, en la qual es narren les relacions tirants entre la província de la Gàl·lia Narbonense i la resta del Regne, que indicaria l'existència d'un principi de particularisme regional.

• El Iudicium in tytannorum perfídia promulgatum, escrita segurament en Nimes per un autor anònim.

• I una carta del cap de la rebel·lió, Paulus, adreçada a Vamba.

La primera activitat de Vamba va ser una campanya dels vascons. Consolidat en el tron va decidir organitzar una expedició contra els vascons a l'hivern del 672, i el resultat immediat de la notícia de l'avanç de l'exèrcit real va haver de ser que els vascons no van descendir per la Vall de l'Ebre, i van concentrar els seus atacs cap a Cantàbria. El rei es va dirigir a aquesta regió (673), i al camí va tenir notícies que s'havia rebel·lat a la Narbonense el comte de Nimes, Hilderic, al qual recolzava el bisbe de Magalona Gumild, i l'abat Ranimir, tots ells de nacionalitat goda. El bisbe de Nimes, Aregius, no havia secundat la rebel·lió i havia estat deposat per Hilderic, que l'havia enviat encadenat al Regne dels Francs, col·locant en el seu lloc a Ranimir, que va ser consagrat per dos bisbes del Regne Franc (la consagració d'un bisbe exigia, legalment almenys, la presència de tres Bisbes de la mateixa província segons el cànon dinou de l'IV Concili toledà). Es dedueix de tot això un suport més o menys obert dels Francs a la rebel·lió. No obstant això el domini rebel era petit doncs sol s'estenia a una petita part de la Septimania (el territori de Nimes i segurament el de Magalona).

Vamba no va detenir la seva marxa cap a Cantàbria. Va enviar contra els rebels a un dux anomenat Paulus (el seu nom grec fa pensar que no era got, però de les fonts contemporànies mai se suggereix que no ho fos, i de fet gairebé tots els seus partidaris van ser gots). Aquest va marxar amb tropes en direcció a la Narbonense, arribant segurament a Tarraco, on va mantenir contactes polítics amb el dux de la Tarraconense, Ranosild.

De les converses de Paulus i Ranosild va sorgir una nova rebel·lió. Una part de la Tarraconense s'aixecaria contra Vamba i es sumaria a la rebel·lió de la Narbonense. Un dels Gardings (abans fideles) del rei, anomenat Hildigís, es va unir també a Paulus i Ranosild.

Paulus va fingir prosseguir el seu camí per combatre a Hilderic, però pel camí va buscar el suport d'altres magnats. Algun d'ells va rebel·lar la traïció al bisbe Argebad de Narbona, ciutat que romania lleial al rei. Argebad va enviar un emissari a Vamba notificant les intencions de Paulus. No obstant això les forces de Paulus, que havien de ser molt superiors a les del comte de Narbona, van penetrar a la ciutat i la van ocupar. Es creu que poc després Argebad es va unir als rebels.

Una vegada a Narbona Paulus es va proclamar rei (Flavius Paulus), declarà deposat a Vamba, i va ser ungit i coronat amb la corona d'or que Recared havia donat a un Santuari de Gerunda. Hilderic i els seus van reconèixer a Paulus com rei. Tota la noblesa de la Narbonense i de la part oriental de la Tarraconense (l'actual Catalunya) es va sumar a la revolta, i el nou rei va aconseguir atreure al seu partit, a més dels nobles i bisbes, a francs i vascons. Paulus va exigir un jurament de fidelitat a les poblacions que dominava. La sort del dux de la Narbonense és desconeguda (no s'esmenta ni el personatge ni el càrrec en cap de les narracions), ni tampoc s'esmenta als bisbes i comtes de Lodeve, Carcassona i Beziers, ni al comte de Agde.

Vamba va conèixer la revolta de Paulus estant a Cantàbria a punt d'atacar als vascons de la depressió. Després de consultar amb els primats (l'alta noblesa palatina) que l'acompanyaven es va decidir un atac massiu contra els vascons, deixant-se per després la lluita contra Paulus. Durant set dies les tropes visigodes van penetrar en territori dels vascons, saquejant els camps i cremant les cases, però sempre romanguent a les zones planes sense acostar-se en cap moment a les zones muntanyoses, on els vascons es refugiaven i on podien ser víctimes d'emboscades. Finalment els vascons van accedir a lliurar alguns ostatges i tributs, i segurament es van comprometre a no ajudar a Paulus i a convencer als altres caps perquè no ho fessin.

Vamba va poder marxar llavors cap a Calagurris (evità travessar el territori dels vascons) i des d'allà cap a Osca (Osca), Ilerda i Barcino, on va capturar a diversos caps rebels: Eured (identificat amb el personatge del mateix nom present en el VII Concili del 653 amb el títol de comte, i que es creu que era el comte de Barcino), Pompedi, Gundefred, el diaca Hunulf i Neufred.

Va seguir cap a Gerunda que se li va rendir, i el bisbe de la qual, Amator (hispà-romà) havia romangut lleial al rei malgrat rebre una carta de Paulus en la que l'invitava a sumar-se a la seva causa i le assegurava que s'envairien les províncies d'Hispània per acabar amb el poder de Vamba.

Vamba va dividir llavors el seu exèrcit en tres columnes: una d'elles remuntaria el Segre, travessaria la Cerretània (Cerdanya) i entraria a la Narbonense pel riu Tet; una altra passaria per Ausona (Vic) i des d'allà arribaria fins a Ceret; i la tercera columna (al comandament del rei) avançaria per la via romana que seguia la costa. Al camí les tropes reals van tenir comportaments propis d'un exèrcit que travessa un país estranger i hostil i van saquejar i van violar a les dones; però el rei castigà als responsables amb severitat, i als violadors els va fer circumcidar.

Quan travessava els Pirineus Vamba va rebre una carta de Paulus en la qual es titulava "rei ungit de l'est" (i anomenava a Wamba com a rei del sud). En la carta desafiava al rei a un combat singular en Clausurae, no lluny de Ceret. Els termes de la carta de Vamba al parlar d'un rei de l'est i un del sud han donat peu a tota classe d'especulacions: particularisme regional o poca confiança en la victòria. La cosa més probable no obstant això és que Paulus es limités a reflectir una situació existent de fet: hi havia efectivament dos reis, un a l'Est i un al Sud, però quan u d'ells vencés tornaria a haver-hi un sol rei.

El rei va prendre Caucoliberi (Cotlliure) i altres aldees, i es va presentar a Clausurae on va vèncer a les forces rebels, capturant al dux Ranosild i al garding Hildigis o Eldigis, que dirigien la defensa, al costat d'altres nobles gots. Un exèrcit format per francs, que acudia en ajut de la vila, va fugir sense combatre. Witimir, defensor de la fortalesa de Sordònia pròxima a Llívia (Castrum Libiae o Julia Libia), va fugir cap a Narbona on va informar a Paulus del desastre de Clausurae i que les altres dues columnes ja havien arribat als seus objectius, eliminant les resistències rebels (inclosa l'ocupació de Llivia, defensada per un bisbe anomenat Jacint, que es creu que pogués ser de la diòcesi d'Elna o de la d'Urgell, i pel noble got Arangiscle que va aconseguir fugir), i s'havien unit a les forces de la columna al comandament del rei.

L'atac es va dirigir seguidament contra Narbona, i van acudir les naus de la flota visigoda que van atacar per mar, mentre les forces terrestres van marxar contra ella per diversos punts. Paulus va abandonar la ciutat cap a Nimes, deixant el comandament de Narbona a Witimir, al qual Vamba va intimar a la rendició sense èxit. Les forces del rei van assaltar la ciutat prenent-la després de vèncer una tenaç resistència. Witimir es va refugiar en una església amb la seva espasa i va ser capturat. Van ser també capturats Argemund (es desconeix el seu càrrec) i el primicerius Gultrícia. Prop de Besiers va ser capturat Ranimir, bisbe intrús de Nimes, que havia fugit de Narbona abans de l'entrada de les tropes règies. Lodeva, Besiers i Agde van caure també a poder del rei, capturant-se al bisbe Wiliesind, al seu germà Ranosind i a Arangiscle, el defensor de Llívia.

El següent atac es va dirigir cap a Magalona, defensada pel bisbe Gumild. Davant un possible atac per mar Gumild va fugir a Nimes, i la ciutat va ser presa per Vamba amb escassa oposició. Quedava el bastió de Nimes on estava Paulus amb un exèrcit compost per francs i visigots. Forces enviades pel rei van arribar davant la ciutat el 31 d'agost del 673; els defensors esperaven l'arribada de reforços dels francs, i per anticipar-se a la seva arribada l'exèrcit real va atacar la ciutat sense resultat positiu. Al final del dia següent (en que els realistes van tornar a atacar la ciutat sense aconseguir prendre-la) van arribar uns deu mil soldats gots al comandament del dux Wandemir o Waldemir, i aquella mateixa nit, ja de matinada, les portes de la ciutat van cremar i les forces del dux van penetrar a Narbona, refugiant-se els defensors en l'amfiteatre de la ciutat, on va esclatar la lluita entre ells: els gals desconfiaven dels gots, dels francs i de Paulus; els francs desconfiaven dels gots; i els gots desconfiaven dels francs i els gals. Paulus no va poder imposar la seva autoritat i va haver d'assistir a una gran matança entre els seus propis partidaris (2 de setembre). Al llarg el dia Paulus va consultar amb els seus col·laboradors, i va enviar a Argebad, bisbe de Narbona, a sol·licitar la clemència real (mentre els partidaris del rebel seguien lluitant entre ells). El rei va rebre a Argebad i va accedir a acabar la lluita però va rebutjar la petició que els rebels no rebessin el càstig prescrit per les lleis. Les tropes visigodes van controlar la ciutat i es van establir destacaments per prevenir l'arribada de tropes dels francs. Centenars de gals, francs, saxons, gots i alguns hispà-romans van ser detinguts al costat de Paulus (entre ells Gumild bisbe de Magalona). El 20 de setembre els presoners francs i saxons van ser expulsats cap a la seva pàtria. Paulus va ser vestit amb vestuari reals en forma de mofa, i va ser conduït amb els seus col·laboradors principals a presència del rei (4 de setembre) i dels nobles de palau, els gardings i tot el Officium present, i els comandaments militars. Vamba els preguntà pel motiu de la rebel·lió, per a la que no van poder al·legar cap ofensa, i els va mostrar el seu jurament de fidelitat signat el 672 després del seu accés al tron; després va ser llegit el cànon setanta-cinc de l'IV Concili i la llei sobre rebel·lió de Khindasvint. No obstant això Vamba va ser magnànim i no els va condemnar a mort ni els va fer encegar; van ser decalvados i els seus béns confiscats.

Pels mateixos dies forces dels francs al comandament d'un duc anomenat Lupus va arribar fins a prop de Besiers, però es va retirar al conèixer la victòria del rei, i davant la presència de les forces visigodes lleials a la regió, que acudien al tenir notícies de la presència del duc.

A Narbona es va establir una guarnició visigoda i es va expulsar als jueus de la ciutat (que probablement havien pres partit per Paulus). Per a les ciutats de la Septimània es van nomenar nous comtes.

Pacificada la província va llicenciar a l'exèrcit a Canaba, al Sud de Narbona, i va tornar a Toledo, on va entrar acompanyat de Paulus i els seus col·laboradors, els quals anaven afaitats i descalços i amb vestits molt gastats (Paulus a més portava una corona falsa) que anaven pujats en carros tirats per camells. El populatxo va ser incitat a burlar-se d'ells. L'1 de novembre del 673 Vamba va publicar la seva llei militar, que fins i tot obligava al clero a mobilitzar-se contra enemics estrangers i usurpadors. El que no acudís a les mobilitzacions seria assenyalat afrentosamente, rebria dos-cents azotes i pagaria una lliura d'or.

El 674 Vamba va realitzar diverses construccions a Toledo, i el 675 va convocar un Sínode de bisbes de la Cartaginesa (XI Concili de Toledo, i un Sínode de Bisbes de Galícia (III Concili de Braga), però sembla que les relacions amb el clero no van millorar.

Vamba va imposar al metropolità de Mèrida, Esteve, el nomenament d'un bisbe anomenat Cuniuld per al monestir d'Aquae (Lusitània), i sembla que també va decidir nomenar bisbes en viles menors i a l'Església dels Sants Apòstols de Toledo (vulnerant la regla que no hi havia d'haver dos bisbes en una mateixa ciutat).

Al Sínode de Toledo del 675 (XI Concili) celebrat el 7 de novembre a l'Església de Santa María van assistir disset bisbes personalment i altres dos representats pels seus diaques (els de Segòvia i Ergávica o Ercávica o Arcávica), a més de cinc abats.

Durant el seu regnat sembla haver-se dedicat a la restauració de vies, aqüeductes i altres obres. Un combat contra vaixells àrabs és incert.

El 30 de gener del 680 el cronista Julià va ser nomenat metropolità de Toledo.

Les circumstàncies del final del seu regnat resulten de les actes del XII Concili de Toledo (inaugurat el 9 de gener del 681). Es compte allà, a petició del nou rei Ervigi, que Vamba s'havia sentit mortalment malalt el diumenge 14 d'octubre del 680 i amb tal motiu, com era costum, va vestir l'hàbit monàstic i va ser tonsurat en presència de la noblesa palatina. Però després es va recuperar miraculosament, encara que com ja estava incapacitat per regnar a causa de la tonsura (cànon disset del VI Concili) va renunciar i va designar successor al comte palatí Ervigi mitjançant un document signat i testificat pels magnats palatins, redactant a més un escrit dirigit a Julià, comminant-lo a ungir rei a Ervigi com més aviat millor. Així van narrar els fets els bisbes i tal va ser la versió oficial que va haver de ser creguda pels contemporanis.

Però és evident que la necessitat d'explicar-ho (imposada pel nou rei) suposava que havien corregut rumors que Ervigi havia tingut alguna cosa a veure en els successos i aquest desitjava acallarlos. És improbable que Vamba acceptés els cànons que implicaven la seva deposició i en canvi no respectés els que fixaven la forma d'elecció del nou sobirà (que no podia ser designat). Una referència del XII Concili deixa entreveure que Vamba no va acceptar la seva deposició i va intentar recobrar el tron, la qual cosa no estaria renyida amb el nomenament d'un successor fet quan pensava que anava a morir (les dues coses serien il·legals). En tot cas és clar que el clero no el recolzava, i que Ervigi va saber captar-se el suport de molts nobles, doncs de haver volgut els principals càrrecs palatins i els bisbes, la llei que impedia regnar a un tonsurat podia haver estat obviada (com ho va ser la de l'elecció) o canviada.

La mort de Vamba va esdevenir algun temps després. Uns autors indiquen que s'havia retirat al monestir de Pampliega, prop de Burgos, on va morir set anys i set mesos després (és a dir cap a maig o juny del 688; altres diuen que va morir als pocs mesos. Zeumer, a Neues Archiv des Gesellschaft für ältere deutsche Gesichteskunde indica la data del 4 de novembre del 683).

Precedit per: Recesvint

rei visigot 672-680

Succeït per: Ervigi