Setge de Barcelona
De Viquipèdia
 |
|||||||||||||||||
| Monument a Rafael Casanova un 11 de setembre | |||||||||||||||||
| Setge de Barcelona | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Conflicte | Guerra de Successió Espanyola | ||||||||||||||||
| Data | 25 de juliol de 1713 a 11 de setembre del 1714 | ||||||||||||||||
| Localitat | Barcelona | ||||||||||||||||
| Resultat | Decisiva victòria filipista | ||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
El setge de Barcelona es va produïr durant las operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
La primera meitat del tumultuós i bèl·lic segle XVIII es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler de pactes i aliances, necessaris per a equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposen hegemonies, imperis comarcals i noves rutes comercials. Anglaterra i França lluiten pel domini del món occidental. El poder internacional d'Espanya ha anat decaient.
Per a Espanya, el segle XVIII comença amb la mort de Carles II l'Encantat. En morir sense descendència l'any 1700, va quedat nomenat hereu dels regnes hispànics, per testament reial, el príncep Felip, nét de Lluís XIV de França. Aquesta sorprenent decisió del darrer dels Habsburg (casa d'Àustria) va provocar d'immediat la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els esmentats regnes hispànics.
[edita] La Guerra de Successió
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la coalició d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal, que, desitjosos de mantenir a ratlla els francesos, fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc dom Carles. França, que amb tant èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa -com és natural- al costat de Felip de Borbó. Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però el regne d'Aragó farà costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els primers anys de la guerra van ser favorables a dom Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglès i d'una esquadra angloholandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704, i el mateix any, amb participació catalana, va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. Poc després, els aliats assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà Carles III. Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona, en canvi, Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felìp d'Anjou.
A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contratacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid, però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament al Mediterraani, i ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.
El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent tingué com a conseqüència la conquista dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa (24 de abril de 1707).
La Guerra de Succesió es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles. En heretar la corona imperial, i davant la possibilitat, si arribava a ser rei dels regnes hispànics, de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V, Anglaterra canvià radicalment d'actitud: abandonà dom Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Així els regnes d'Aragó i de València van ser annexionats a Espanya. Catalunya resistia encara a favor de l'Arxiduc, i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un quant temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferiren la corona imperial i els catalans del Principat i les Balears i es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes.
[edita] El Setge de Barcelona
La ciutat fou rodejada el 25 de juliol de 1713, i es van realizar alguns atacs infructuosos degut a l'escassa capacitat artillera de l'exèrcit borbònic. S’escull al general Villaroel, militar borbònic fins l’ofensiva de 1710, comandant de l’exèrcit català. Al comandament del duc de Berwick, les tropes van aconseguir entrar en la ciutat el 30 d'agost però van ser rebutjades.
El 30 de novembre de 1713, Rafael Casanova es nomenat conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, amb uns 4.700 membres, que formen part dels gremis professionals.
Un any més tard, la situació de la plaça era deseperada a causa de la manca d'aliments i pòlvora i la gran quantitat de ferits. Tot i així, les defenses superaren els assalts del 12, 13 i 14 d'agost, on Casanova estigué present. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de forces assaltants, proposà la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà a l'assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l'assemblea i la lluita continuà.
El dia de l'asalt final de les tropes borbòniques, organitzada la defensa per Villarroel, l'11 de setembre el Conseller en Cap Rafael Casanova va presentar-se a la muralla amb la senyera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Durant l'assalt va ser ferit per una bala a la cuixa.
Villarroel, com a cap militar, decideix capitular l'11 de setembre de l'any 1714.
[edita] Conseqüències
A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, temerosos de la repressió enemiga, alguns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fugida, de fer-lo passar per mort.
Els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van ser empresonats.
El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restaria 12 anys.
Mallorca i les Pitiüses, un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Espanya, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, la qual durarà 44 anys, conservarà una llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
El 1716 es publicaren els Decrets de Nova Planta, que posaren fi jurídicament a la independència política de la Corona d'Aragó.
L'Onze de setembre, s'ha convertit en la Diada Nacional de Catalunya, en la que es commemora la caiguda de Barcelona l'any 1714. Amb això, també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
Vegeu també:
