Regne de Múrcia
De Viquipèdia
El Regne de Múrcia va ser una de les taifes d'Al-Àndalus, que posteriorment passaria a ser un dels regnes integrants de la Corona de Castella.
Taula de continguts |
[edita] Historia
[edita] Dominació musulmana
L'any 713, només dos anys després de la invasió àrab a la Península Ibèrica, l'emir Abd al Aziz va ocupar la província romana Cathaginense. El comte Teodomir, governador de la província, va pactar una capitulació favorable. S'obtenia una certa autonomia a canvi del pagament d'un tribut per part dels habitants de la zona. Aquest pacte incloïa 7 ciutats: Oriola, Alacant, Begastri (Cehegín), Mula, Lorca, Elx i Eio.
L'inestabilitat de l'Emirat de Còrdova i els nombrosos conflictes socials entre àrabs i visigots van provocar la destrucció de la ciutat d'Eio, però també la fundació per part de l'emir Abderramà II de la ciutat de Mursiya, l'actual Múrcia, l'abril de 825, sent l'última de les grans ciutats de la Regió de Múrcia en fundar-se.
Durant l'època pacífica del Califat de Còrdova la recent ciutat fundada creix, prospera i aconsegueix importància dins el califat. Aquesta època floreixent es veu frenada amb el període de les taifes, que és escenari d'accions bel·ligerants, i el seu domini va canviant de mans entre els emirs. Des de 1088 una host encapçalada per Alvar Fáñez, lloctinent d'El Cid, s'apropia de la fortalesa d'Aledo i saqueja la zona.
Després que els almoràvits assolessin la unificació d'Al-Àndalus, sorgeixen els segons regnes de taifes. En aquesta època, Múrcia arriba a una gran hegemonia gràcies a Ibn Mardanish el Rei Llop, que manté relacions amigables amb el Regne de Castella i organitza la resistència contra els almohades entre 1147 i 1172. Durant l'emirat del Rei Llop, Múrcia assoleix una esplendor immensa, tant que la seva moneda es converteix en referent en tota Europa. La prosperitat de la ciutat es va basar en l'agricultura i, aprofitant el curs del riu Segura, es van crear una complexa xarxa hidrològica amb sèquies, canonades, assuts, sínies, aqüeductes, sent la predecessora de l'actual sistema de regadius de l'horta del Segura. L'artesania també era molt important i de gran prestigi, tant que la ceràmica murciana s'exportava a les repúbliques italianes. A tot això cal afegir els nombrosos llocs d'oci i cultura que es van crear en aquesta esplendorosa etapa de l'emirat murcià, que va ser capital d'Al-Àndalus durant un temps.
En l'època dels tercers regnes de taifes (1228-1266), es va independitzar Ibn Hud, convertint de nou Múrcia en capital d'Al-Àndalus. Aquí va començar el període que la cultura murciana va arribar la seva màxima grandesa, contrastant amb la seva inestabilitat política, que es va veure accentuada amb la mort d'Ibn Hud el 1238.
[edita] Assimilació castellana
El 1243, l'emir de Múrcia va signar les capitulacions d'Alcaraz acollint-se amb aquesta a un protectorat dels regnes de Castella i de Lleó. Així, Múrcia va guanyar una forta aliança per a repel·lir els atacs aragonesos de Jaume I, i els granadins d'Ibn al-Ahmar. Castella, en contrapartida, aconseguia una sortida al Mar Mediterrani.
Sota el regnat de Ferran III de Castella, i posteriorment amb el del seu fill Alfons X el Savi, entre els anys 1243 i 1264, va començar una etapa pròspera amb una coexistència multicultural pacífica entre cristians, musulmans i jueus.
El 1264, aquesta estabilitat es va veure truncada quan els mudèjars murcians van iniciar una revolta contra la Corona de Castella, deguda a la intolerància cristiana enfront els seus costums i tradicions. La revolta va ser sufocada el 1266, amb ajuda aragonesa.
Després de la revolta i fins el 1272, el regne de Múrcia es va veure sotmès a una repartició i colonització per part de gents vingudes de tota la Península i certes zones d'Europa. Es van formar concejos de realengo i senyorius laics, esbossant-se així els terme municipals actuals de la Regió. L'estabilitat es va veure afavorida per l'establiment d'ordres militars tals com la de Sant Jaume, evitant així les rebel·lions internes, els pirates de la costa i la conflictivitat de la frontera amb Granada.
[edita] Conquesta aragonesa
El rei Jaume II d'Aragó va iniciar la conquesta del Regne de Múrcia el 1296, ofert per Ferran de la Cerda al comte-rei en canvi del seu suport contra l'infant hereu al tron de Castella, Ferran IV de Castella.
La ciutat d'Alacant va ser conquistada a l'abril, després d'una dura resistència per part de l'alcaide de la ciutat. Jaume II va prendre posteriorment Guardamar amb el suport de la flota, va negociar amb Joan Manuel, senyor d'Elx, prosseguint cap Oriola i Múrcia, que van capitular, igual que la resta de l'horta murciana.
La conquesta es va veure facilitada per una certa proporció de població que s'havia assentat d'origen catalanoaragonès, encara que va tenir l'oposició de les guarnicions castellanes dels castells i del bisbe de Cartagena. Una segona campanya cap a Múrcia va tenir lloc el 1298, ocupant Alhama de Murcia, i capitulant Llorca el 21 de desembre de 1300. Tant Castella com Aragó necessitaven la pau i es va signar el Tractat de Torrelles de 1304 i l'any següent modificant-se pel Tractat d'Elx, que modificava definitivament les fronteres entre Castella i Aragó fixades en el Tractat d'Almizra de 1244, incorporant a la Corona d'Aragó, en concret al Regne de València, les comarques de la Vall del Vinalopó, el Camp d'Alacant i la Vega Baixa del Segura.
[edita] Evolució posterior
Davant la debilitat de la monarquia, en l'època final de l'Edat Mitjana, el Regne sofreix múltiples incidents que enfronten a les diferents famílies nobiliaries i al patriarcat urbà. Van ser els Reis Catòlics que van assolir posar fi a aquesta inestabilitat i assentar un ordre social estable.
El Regne de Múrcia va tenir un paper clau en la conquesta del Regne de Granada i, una vegada conquistat, molts murcians van repoblar terres antigament àrabs.
Al començament del segle XVI, la ciutat de Múrcia era la més poblada del regne amb aproximadament deu mil habitants, seguida de Llorca, amb gairebé cinc mil.
Una vegada reconquistada la Península i després de la unificació de les Corones de Castella i Aragó, el regne de Múrcia va entrar en un període de prosperitat que es va traduir en un augment notable de la seva població. Els factors determinants que van propiciar aquest desenvolupament van ser l'auge de la indústria de la seda, les mineries de Cartagena i Mazarrón i la millora de les explotacions agrícoles.
Malgrat tot, va haver algunes revoltes morisques que van acabar amb la seva expulsió el 1609, exceptuant les de la Vall de Ricote que van prosseguir fins a 1613. Un altre dels problemes va ser la pirateria berber, que va forçar a Felip II de Castella a construir diverses torres de vigilància en la costa que encara es conserven.
[edita] Límits territorials
El Regne de Múrcia posseïa una extensió bastant major que l'actual Regió de Múrcia.
Amb el regnat d'Ibn Hud, van arribar a abastar Almeria, Màlaga, Ceuta i La Manxa. Posteriorment, la taifa de Múrcia va quedar limitada al que posteriorment seria el Regne de Múrcia cristià, el qual incloïa:
- L'actual Regió de Múrcia.
- El sud de l'actual província d'Albacete: Albacete, Hellín, Almansa i Chinchilla.
- El sud de l'actual província d'Alacant: Alacant, Oriola, Elx i la vall del Vinalopó.
- La Serra del Segura.
Aquesta extensió ocupava uns 26.400 quilòmetres quadrats. En l'actualitat, la Regió de Múrcia ocupa una mica més de 11.300 quilòmetres quadrats.
