Mennonisme
De Viquipèdia
Els Mennonites són una branca pacifista i trinitària del moviment cristià anabaptista.
Taula de continguts |
[edita] Els Germans Suïssos
Les esglésies que actualment es denominen mennonites es van originar en l'ala radical de la Reforma ea Zurich, Suïssa en el segle segle XVI. Allà un grup de joves va voler dur fins a les últimes conseqüències la política reformadora empresa a l'Església per Zwinglio. Conrad Grebel, Félix Manz, Wilhem Reublin, Hans Brötli i Simon Stumpf van recolzar a Zwinglio en el seu debat amb els catòlics el 29 de gener de 1523. Però en un debat posterior, del 25 al 28 d'octubre del mateix any van començar a polemitzar amb Zwinglio per que aquest li va respondre a Grebel que "El Consell (municipal) ha de resoldre ho concerniment a la missa". Stumpf va rebutjar la intervenció de les autoritats civils en assumptes de fe i va afirmar que sobre l'església només està "l'Esperit Sant mitjançant la Sagrada Escriptura". Aquesta va ser l'essència del debat: la fe és un assumpte de la consciència i l'autoritat civil no té dret imposar-la ni a decidir sobre ella. Zwinglio estava disposat a enfrontar-se a la jerarquia catòlica però depenia de l'Ajuntament. Els joves radicals van començar a denominar-se llavors Germans en Crist, a desenvolupar reunions regulars d'estudi de la Bíblia. Les diferències es van incrementar quan Grebel i els seus companys van sostenir que l'Evangeli no s'ha de protegir amb l'espasa, que cap cristià pot matar a una altra persona per cap raó; que el baptisme d'infants és un error i que, solament s'ha de batejar a qui primer crea. Després d'assabentar-se del debat de Thomas Müntzer amb Lutero, Grebel va escriure al primer en la tardor de 1524, donant un suport crític al seu fullet Contra la fe espúria, sostenint els seus punts de vista sobre la fe viva i el baptisme, però criticant-li el seu litúrgia de la missa i exhortant-lo a rebutjar l'ús de la guerra i de l'espasa per a defensar la fe o defensar-se a si mateix, i cridant-ho en canvi a formar una comunitat cristiana que actuï regida per l'amor, sense compulsió. Entre tant la qüestió del baptisme es va convertir en Zürich en assumpte del domini públic. Al respecto es va dur a terme un debat el 10 de gener de 1525, en el qual Grebel i Manz es van conèixer amb Jorge Blaurock, que se'ls va sumar des d'aquest dia. El 17 de gener per previ requeriment, va comparèixer davant Consell "tot aquell que sostingui que els nens no han de ser batejats". El 18 de gener de 1525 el Consell va decretar que tot aquell que no fes batejar als seus fills seria bandejat, va decretar l'expulsió de tot anabaptista que no hagués nascut en la ciutat i va ordenar a Grebel i Manz, cessar les reunions d'estudi bíblic que celebraven amb els seus companys. Els Germans Suïssos com se'ls coneix des de llavors van respondre iniciant el baptisme d'adults prèvia confessió de fe. El 21 de gener de 1525 es van batejar ells mateixos. El 9 d'abril de 1525 Grebel va batejar una multitud en el riu Sitter. El 8 d'octubre va ser detingut i després condemnat, juntament amb Blaurock i Manz, a presó indefinida, però la col·laboració de diverses persones els va permetre escapar de la presó a l'any següent. El 7 de març de 1526 el Consell de Zürich va decretar que tot anabaptista que no acatés les seves disposicions sobre el baptisme seria condemnat a morir ofegat. La sentència es va complir per primera vegada amb Félix Manz el 5 de maig de 1527. El 20 d'aquest mes va ser executat per magistrats catòlics d'Àustria, el clergue Michael Sattler, que s'havia unit als germans des de 1525 i havia dirigit el seu sinòdic a Schleitheim (Alemanya) i contribuït a la declaració de la Unió Fraternal de Schleitheim que explica els set punts que els unien, com el baptisme de creients, el rebuig a la guerra i a l'ús d'armes pels cristians, el compartir de béns materials. Dies després va ser executada Margarita, l'esposa de Sattler, que provenia de la congregació de les beguines, de dones laiques, creada en l'Edat Mitja i després prohibida pel Papa i que va ser una font d'anabaptistes en el segle XVI. La persecució es va propagar i els Germans van començar el seu camí de fugida de cantó a cantó i van arribar fins al Tirol, a diversos llocs de Àustria, a la vall del Rin, Hessen, Turíngia, Saxònia i altres territoris alemanys. En comptes de reduir-se el seu nombre, nous seguidors se'ls sumaven en cada lloc. Per al conjunt dels moviment anabaptistes la situació es va agreujar per les decisions de la Dieta d'Espira. Des de 1526 la Dieta havia dit que cada príncep podia decidir en els seus territoris si s'ensenyava el culte reformat o el catòlic, la qual cosa xocava directament amb la concepció dels Germans que exigien que l'autoritat civil no es fiqués en les qüestions de fe. En 1529 a pesar que els prínceps partidaris de la Reforma van expressar la seva cèlebre protesta rebutjant qualsevol cosa "contrària a Déu o a la seva Santa Paraula", es van posar d'acord amb els catòlics quant a les mesures per a perseguir a tots els els anabaptistes. Així va ser promulgada la llei imperial del 23 d'abril de 1529 que ordenava "llevar la vida a tot rebaptitzador o rebaptitzat, home o dona, major o menor i executar-ho segons la naturalesa del cas i de la persona, per foc, per espasa o per un altre mitjà en qualsevol lloc on anàs trobat". Les mesures repressives s'aguditzaren després de la rebel·lió dels anabaptistes extremistes en Münster i amb el pretext de l'aixafar l'aixecament protagonitzat per aquests i les seves idees subversives es van multiplicar les execucions de Germans a pesar que ells sempre van ser pacifistes i van rebutjar les idees i pràctiques dels münsteristes.
[edita] Menno
Menno Simons (1496-1561 va ser un sacerdot catòlic de Frísia, avui Holanda, que va escriure per a denunciar els errors dels revolucionaris anabaptistes. Impressionat per la tragèdia de Münster i convençut que solament amb un testimoniatge d'autèntic seguiment a Jesucrist i de submissió a l'autoritat de la Bíblia era possible evitar que les persones fossin seduïdes per nous errors, i per a rebutjar les dels prínceps i les jerarquies catòliques i reformades, va decidir en 1536 trencar amb l'església Catòlica i unir-se als anabaptistes pacifistes. Menno va desenvolupar una reeixida labor pastoral enmig de la persecució. Va participar en l'organització de les congregacions anabaptistes a Holanda, el nord del que avui és Alemanya i el nord-oest de Polònia. Va participar en nombroses polèmiques, amb reformadores luterans i calvinistes, amb anabaptistes unitaris i amb els partidaris d'usar la violència. A l'interior de les pròpies congregacions, les discussions sobre l'excomunió van causar ruptures. No li va ser possible posar-se d'acord amb les comunitats establertes des de 1528 pels huterians sobre l'obligatorietat o no per als cristians de la comunitat de béns. Les congregacions unides al moviment que contava amb l'activa participació organitzativa de Menno van assolir consolidar-se encara que moltes vegades van haver de peregrinar fugint d'un lloc a un altre. La influència de Menno va arribar a ser tan notòria, que els seus adversaris van començar a cridar-les "menistes" "mennonites", a manera d'insult. Perseguides sense caserna a Europa occidental, comunitats senceres de menonnits i altres anabaptistes es van desplaçar forçadament, establint-se a Europa oriental i a més, en Pennsilvània en 1683 i durant el \segle XVIII, quan, a més va sorgir allí una altra denominació anabaptista similar, de Germans en Crist.
[edita] De Rússia a Amèrica
Al 1788, a invitació de Catalina la Gran, emperadriu de Rússia, els agricultors mennonites de Prússia (on se'ls van imposar en 1786 severes condicions per a la seva permanència), van emigrar a Ucraïna, en el sud de Rússia. A Rússia alguns mennonites van fundar una nova denominació dels Germans Mennonites, que exigeix el baptisme es practiqui mitjançant immersió i es practiqui el ritu del rentat dels peus. Amb el passar del temps, molts mennonites dels establerts a Rússia havien lluitat i patit pel seu benestar espiritual, cultural i material en diverses regions d'Europa i de la Rússia asiàtica. Els mennonites havien estat eximits per Catalina de l'obligació de prestar el servei militar, però aquesta condició com l'autonomia que gaudien en les seves escoles i en les seves comunitats van ser abolides en 1870, pel que molts mennonites van decidir anar al Canadà on van ser acceptats en 1873 i a Estats Units on ja hi havia comunitats de grangers mennonites i Amish. Els primers registres de menonitas a Amèrica Llatina són d'Argentina en 1877, quan es va formar una colònia agrícola en el rierol Nievas, prop d'Olavarria, en la província de Bons Aires. Aquests mennonites venien de Rússia. No van mantenir la seva identitat, i possiblement es van fusionar amb esglésies luteranes que servien a altres immigrants alemanys que van arribar en la mateixa època. Pel desig de mantenir una ètica de pau, la majoria dels mennonites van tornar a fer servir en el militar durant la I Guerra Mundial. Alguns conscriptes joves a Europa i Estats Units van passar tot el període de la durada del conflicte en la presó. Les polítiques de Stalin van causar nous èxodes de mennonites en 1924 i 1929 i grups mennonites es van establir en Centre i Amèrica del Sud. Abans es van establir en Mèxic, entre 1922 i 1926, comunitats procedents del Canadà. La II Guerra Mundial va resultar desastrosa per a la majoria dels mennonites que van quedar a Ucraïna i Rússia, al ser tractats com "alemanys" per l'idioma que parlaven. Part dels mennonites de Rússia que fugien de la persecució stalinista van emigrar a Paraguai en 1930. Allí van arribar també altres mennonites d'Estats Units, Canadà i Mèxic. En 1945 va arribar una nova ona de refugiats, que es van instal·lar a Uruguai, Brasil i Paraguai. En les últimes dècades s'han accelerat els moviments migratoris, i hi ha avui importants colònies de mennonites que mantenen l'ús de l'idioma alemany a Paraguai, Bolívia, Uruguai, Brasil, Mèxic, i més recentment en l'Argentina (a prop de Guatraché, en la província de la Pampa i prop de Pampa dels Guanacos, en la província de Santiago de l'Estero). A Estats Units els mennonites s'han oposat a la participació en les guerres en Vietnam i Iraq i han participat en nombroses campanyes pacifistes. En 2004 menonitas de Vietnam van ser empresonats per autoritats d'aquest país. Una minoria mennonita, descendent dels immigrants que per cinc segles van ser desplaçats d'Europa, àdhuc parla actualment l'idioma Plautdietsch el qual és una dels vessants del llengua alemanya.
[edita] Comitè Central Menonita
Al 1920, diferents denominacions mennonites, els Germans en Crist i els Amish van fundar, amb recursos de congregaciones de Canadà, Estats Units i Holanda, el Comitè Central Menonita, per a ajudar als seus germans d'Ucraïna, afectats pels sofriments causats per la I Guerra Mundial i la guerra civil subsiguiente. Des de llavors el Comitè ha assolit reeixides campanyes per a socórrer a poblacions pobres o afectades per catàstrofes naturals o guerres, en tot el món, sense importar les creences de les persones que reben l'ajuda. En Laos el Comitè ha ajudat a finançar els programes per a eliminar les mines antipersonales que van quedar sembrades durant les campanyes militars nord-americanes durant la Guerra de Vietnam.
[edita] Difusió
Segons l'informe del 2003 de la Conferència Mundial Mennonita, hi ha en el món aproximadament 1.300.000 mennonites, distribuïts en 60 països. Ha de recordar-se que aquestes estadístiques no inclouen nens, sinó solament membres adults batejats. A principis del segle XX es va despertar en les esglésies mennonites dels Estats Units l'interès per enviar missioners a altres països, especialment a Amèrica Llatina. Els primers missioners van arribar a l'Argentina en 1917. Darrere d'ells es van anar obrint obres missioneres en altres països, amb congregacions llatinoamericanes ètniques, el primer idioma de les quals és l'espanyol, el portuguès, el francès, i diversos idiomes indígenes. Hi ha ara esglésies mennonites actives a Argentina, Belize, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Equador, Guatemala, Hondures, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai i Uruguai.
[edita] Bibliografia
- Bender, Harold S. i John Horsh. 1979: Menno Simons, la seva vida i els seus escrits. Traduït al castellà per Carmen Palomeque. Herald Press. Scottdale, Pennsilvània; Kitchener, Ontario. ISBN 0-8361-1218-0
- Cañás Bottos, Lorenzo. 2005: "Christenvolk: Història i Etnografia d'una Colònia Mennonita". Editorial Antropofagia, Buenos Aires. ISBN 987-21387-6-1
- Klaassen, Walter.1988: Entre la Església de l'Estat i la Religió Civil. Ediciones Semilla. Ciutat de Guatemala.
- Estep, William R. 1963: Revolucionaris del segle XVI. Història de los Anabaptistes. Casa Bautista de Publicaciones. 1975.
- Suárez Vilela, Ernesto. 1967: Breu Història dels Mennonites. Methopress, Buenos Aires.
- Wenger, J.C. 1979: Què Creuen els Mennonites?. Herald Press. Scottdale PA; Kitchener, Ontario. ISBN 0-8361-1223-7
- Van Braght, Thieleman 1660: Martyrs Mirror. Herald Press. Scottdale PA; Waterloo, Ontario. ISBN 0-8361-1390-X
- Yoder, John Howard (compilador) 1973: Texts escollits de la reforma radical. Editorial La Aurora, Buenos Aires.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Mennonites a Espaya Esglésies locals, sobre els mennonites, missions, notícies i més.
- Els mennonites
- Colònies menonites a Bolivia Reportatge sobre la vida dels menonites a Bolivia.
- Escoles menonites a Bolivia Reportatge sobre les escoles menonites de Bolivia.
- Mennonite Central Committee
- Mennonite World Conference
- Mennonite Connections
- Menno on the Net
