Icària
De Viquipèdia
Icària (Ikaría) es una illa de Grècia a la mar Egea, al oest de Samos. El seu nom segons la tradició deriva d'Ícar, fill de Dèdal, que suposadament va caure a la mar prop de l'illa. Anteriorment s'hauria anomenat Dolikhe, Macris i Ikthyoessa.
El cap oriental fou anomenat Drapanume o Dracanum (Esteve Bizantí li diu Drakonon) i prop estava la ciutat del mateix nom; mes al oest, a la costa nord, hi havia la ciutat d'Istoi (llatí Isti), al sud de la qual hi havia la ciutat de Oinoe (llatí Oenoe). Un altra ciutat important era Therma. Dionís segons la tradició va néixer a Cap Draconum. A Isti hi havia un temple anomenat el Tauropòlion, dedicat a Artemisa.
L'illa fou colonitzada per Milet vers el 750 aC; vers el segle VI fou absorbida per Samos i fou incorporada als dominis de Polícrates; la flota persa va tocar les seves costes el 490 aC i després de la guerra l'illa es va incorporar a la Lliga Dèlica i fou coneguda per el anomenat vi de Pramnis produït sobretot a Oinoe; Atenes hi va instal·lar una guarnició per controlar a Samos sospitosa de voler rebel·lar-se; Icària tenia llavors uns tretze mil habitants però amb la guerra del Peloponès va començar a decaure després de que per dues vegades desembarcaren els espartans, i després fou atacada per pirates; les ciutats de Oinoe i Therma es van unir a la segona lliga d'Atenes el 387 aC.
El 350 aC un nadiu de l'illa, Epàrkides, va escriure l'història de l'illa, però no dona dades rellevants i només es dedica a lloar el vi de l'illa; Després de la mort d' Alexandre el gran va esdevenir una base militar i es va construir una torre i una fortalesa a Drakonon que estan encara prou ben conservades. L'illa fou incorporada als dominis romans (província d'Àsia) probablement junt amb Samos el 129 aC però els romans de fet la van ignorar i va esdevenir un niu de pirates. L'emperador August va entregar l'illa a Samos amb l'ordre de desenvolupar-la, però ni Estrabó ni després Plini el jove, van observar cap desenvolupament i Samos l'utilitzava com a terres de pastura (el nom Icària segurament deriva de la paraula jònica "kara" que vol dir "pastura").
Durant el període bizantí Samos es va ocupar de defensar l'illa. El 1081 l'emperador Aleix Comnè va fundar el monestir de Sant Joan a la propera illa de Patmos. A la caiguda del imperi el 1204 les illes de la mar Egea van haver de defensar-se de diversos atacs i a Icària es van bastir les fortaleses de Paliokastro i Koskino. Al segle següent, des el 1349 o 1350, foren possessió dels Giustiniani, una societat comercial genovesa amb centre principal a Quios. El 1481 els Giustiniani van abandonar Samos i van entregar Icària als Cavallers de Sant Joan als que ja havien cedit Cos. Aquestes illes no tenien bons ports i tenien poc interès tant pels Giustiniani com pels otomans. Els cavallers van haver d'entregar l'illa als otomans el 1521.
Els otomans no hi van establir una administració regular. Era una illa molt pobre, i llavors tenia menys de mil habitants. El 1827 l'illa es va revoltar contra els otomans als que va expulsar, però al final de la guerra va quedar fora del territori assignat a Grècia per el Protocol de Londres (1830).
El 17 de juliol de 1912, la petita guarnició turca fou expulsada i es va proclamar la independència de l'illa ja que no podia unir-se a Grècia doncs s'estava lliurant la guerra dels Balcans. Fou totalment independent cinc mesos. El 14 d'agost de 1914 les veïnes illes de Fournoi foren incorporades també al Estat lliure d'Icària. El 4 de novembre de 1912 les forces gregues van arribar a l'illa i el juny de 1913 es va procedir a la incorporació oficial. Dos sectors de l'illa (al nord i al sud-est) es van disputar la capitalitat. La unió a Grècia no va millorar l'economia local i només es van produir algunes millores mercès a les remeses dels emigrants que des el final del segle anterior havien marxat a Amèrica.
A la segona guerra mundial fou ocupada primer pels italians (1941) i després pels alemanys (1943). El [1945], al final de la guerra, com que la població simpatitzava amb els comunistes, fou elegida com a lloc de deportació d'un tretze mil sospitosos de simpatitzar amb el comunisme.
A partir dels anys seixanta es va desenvolupar el turisme que es avui la principal activitat.
