Felipe González Márquez

De Viquipèdia

**Felipe González Márquez**
Felipe Gonzalez (esquerra) i Néstor Kirchner (dreta)
Càrrec:	76è President del Govern d'Espanya (3è des de la reinstauració de la democràcia (1977)
Periode:	1 de desembre de 1982 - 4 de maig de 1996
Precedit per:	Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
Succeït per:	José María Aznar
Naixament:	Dos Hermanas (Andalusia, Espanya), 5 de març de [[1942]
Esposa:	Carmen Romero
Vicepresidents :	Alfonso Guerra (PSOE): des del 2 de desembre de 1982 fins 12 de gener de 1991 i Narcís Serra (PSOE): des de gener de 1991 fins juny de 1995
Partit polític:	Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)

Felipe González Márquez (n. Dos Hermanas, Sevilla, 5 de març de 1942) és un polític espanyol. Va ser Secretari General de el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) des de 1974 a 1997 i tercer president del govern de l'actual període democràtic a Espanya des de 1982 a 1996.

[edita] Inicis (1942-1981)

Va realitzar els seus estudis primaris en el col·legi dels Pares Claretians i en l'Institut San Isidoro de Sevilla, obtenint la Llicenciatura de Dret a la universitat d'aquesta ciutat.

Sent advocat laboralista en aquesta ciutat, va entrar en el PSOE en 1963, on va usar el nom d'Isidoro. Va ser capdavanter del PSOE des dels anys 1970, fins a el Congrés de Suresnes (França) de 1974, quan va ser triat Secretari General, en substitució de Rodolfo Llopis. Va liderar l'abandó del marxisme pel PSOE.

Després de les eleccions democràtiques de 1977 es va convertir en diputat a les Corts i cap del partit majoritari de l'oposició, el que va tornar a repetir en 1979, convertint-se en alternativa de govern, a l'aconseguir 121 Diputats.

[edita] President de Govern (1982-1996)

Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primera majoria absoluta d'un partit en la democràcia, va ser triat president del govern espanyol pel Congrés dels Diputats, i va encapçalar un govern en el qual Alfonso Guerra era vicepresident. Va guanyar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les dues primeres amb majoria absoluta.

Va seguir una política econòmica liberal, combinada amb reformes socials d'esquerres. Els seus governs van portar a terme la reconversió industrial, i la universalització tant del sistema educatiu espanyol, com del sistema sanitari i de seguretat social, així com una modernització de les infraestructures, finançada mitjançant un controvertit augment del deute públic. Va portar a terme una important tasca de modernització i acostament a la societat de l'exèrcit, acabant amb el fantasma permanent d'un nou cop d'estat.

Sota el seu mandat, Espanya es va unir a la Comunitat Econòmica Europea en 1985, l'entrada efectiva de la qual es va produir al gener de 1986.

Va defensar l'obertura del país a l'exterior i les relacions amb Europa, Estats Units i Amèrica Llatina. Va donar la permanència d'Espanya en la OTAN convocant un referèndum en 1986 a pesar d'haver-se oposat a la seva entrada durant el govern del seu antecessor Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo. Va donar suport amb l'enviament de tropes (incloent a mariners de reemplaçament) i logístic, a les forces aliades en la primera Guerra del Golf de 1991.

Va sofrir les primeres vagues generals de la democràcia, el que va dur al distanciament del seu partit del sindicat Unió General de Treballadors (UGT), també creat pel fundador del PSOE Pablo Iglesias, i a la ruptura de la seva amistat amb el líder del sindicat Nicolás Redondo, el seu valedor en Suresnes.

Durant la seva última etapa de govern es van succeir els escàndols de corrupció: Flick (finançament il·legal del PSOE), fons reservats (desviament de partides destinades a la lluita antiterrorista), Filesa (les empreses Filesa, Malesa i Time-Export, que servien per a finançar il·legalment al PSOE), Ibercorp, comissions il·legals en l'AVE, cas Juan Guerra (germà del vicepresident Alfonso Guerra) i cas Luis Roldán (director de la Guàrdia Civil). A més, va sortir a la llum pública el terrorisme d'estat (GAL), que es van veure involucrats membres del seu govern. A pesar d'aquest cúmul d'escàndols, González sempre va negar la seva implicació i coneixement sobre ells.

[edita] Retirada de la política activa (1996-)

González va perdre les eleccions de 1996 per un estret marge, en favor de el Partit Popular de José María Aznar. En el 34è Congrés del partit, celebrat a Madrid entre els dies 20 i 22 de juny de 1997, va dimitir i va ser substituït a la Secretaria General per Joaquín Almunia.

Va ser diputat per Madrid fins a les eleccions generals de 2000, en les quals es va presentar al Congrés en la llista electoral del PSOE per Sevilla. Va acabar renunciant a presentar-se a les eleccions generals de 2004. Actualment està gairebé retirat de la política, i presideix la Fundació Progrés Global.