Espanyolisme

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre al terme polític. Per a d'altres significats, vegeu Reial Club Deportiu Espanyol.

El toro (de lidia) i la bandera són alguns dels símbols més habituals de l'espanyolisme

L'espanyolisme o nacionalisme espanyol és el moviment que defensa l'existència d'una nació espanyola i, consegüentment, la integritat territorial de l'actual Regne d'Espanya. Per aquesta raó, es contraposa als anomenats nacionalismes perifèrics presents dins de les fronteres d'aqueix estat.

El nacionalisme espanyol abraça una gamma molt variada d'ideologies i concepcions d'Espanya que van des de l'ultraesquerra fins a l'ultradreta, passant per totes les ideologies moderades intermitges. Es troba en totes les classes socials, edats i territoris espanyols, augmentant només el nombre de gent que no se sent gent espanyola en aquells territoris on el nacionalisme espanyol competeix amb altres nacionalismes perifèrics encara que aquest grup no és majoria enlloc.

No forma cap mena de grup homogeni i això evita que sigui organitzat. Hi podria haver moltes maneres de classificar les tendències que hi conviuen. A continuació hi ha segons el concepte que tenen d'Espanya i la relació amb els espanyols que no són nacionalistes espanyols.

Taula de continguts

1 Nacionalisme espanyol excloent
- 1.1 Reivindicacions històriques
2 Nacionalisme espanyol no excloent
3 Iberisme
4 Vegeu també
5 Enllaços externs

[edita] Nacionalisme espanyol excloent

S'entèn per nacionalisme excloent aquell que nega qualsevol possibilitat de l'existència d'una nació alternativa a la pròpia, en aquest cas Espanya, dins del mateix territori i la reivindicació de què és quelcom impossible per definició. Aquesta argumentació se sol emparar sobretot en la història i el Dret Internacional.

Des del punt de vista històric, defenen la perspectiva que la nació més antiga possible és Espanya ja que segons la majoria d'historiadors espanyolistes aquesta nasqué en el casament dels Reis Catòlics i segons els més radicals durant el Regne de Toledo o la província Hispànica romana. El nacionalismes perifèrics serien doncs invents més recents i sense lògica històrica. Sovint impera la creença que és un sentiment imposat des dels poders fàctics territorials com ara la burgesia i les Comunitats Autònomes amb la finalitat d'obtenir recursos econòmics, però que no és ni pot ser un sentiment real.
Des del punt de vista de Dret Internacional l'argumentació només és que nació és igual a estat independent (nació en sentit positiu). També hi ha l'argumentació retroalimentada de què és així per què ho mana la constitució sense entrar en la possibilitat de canviar-la, però el fet és que la constitució no entra en si hi ha o no altres nacions. No és excloent.

Per tot això es considera inaplicable i faltat de sentit a dins del territori espanyol qualsevol procés d'autodeterminació, podent-se fins i tot recolzar l'ús de l'exèrcit contra la població civil per tal de defendre'n la unitat. Dins d'aquest grup s'hi pot enquadrar la definició d'Espanya que defèn el PP, UA o UV.

Aquesta concepció d'Espanya sovint va acompanyada d'un enfoc concret i selecció del que és o no Espanyol i què la debilita o enforteix. Sovint es considera la cultura castellana o andalusa com l'essència real d'Espanya. Es dóna la paradoxa que encara que considerin la resta de territori com a intrinsicament espanyol, la seva cultura arriba a ser considerada com a un element desestabilitzador d'Espanya i contrari a la concepció castellana d'aquesta. Els períodes històrics no democràtics es van caracteritzar per un plantejament radicalitzat d'aquesta visió espanyolista.

Segons les enquestes del 2005, un 80% dels espanyols consideren intolerable que qualsevol altre entitat espanyola a part de l'estat es pugui definir com a nació, si bé no s'especifica si això està motivat per nacionalisme o qüestions tècniques, jurídiques, etc.

[edita] Reivindicacions històriques

Dintre del variat moviment que defèn aquest concepte d'Espanya hi ha diverses reivindicacions històriques compartides per la majoria del moviment. Destaca:

Incorporació de Gibraltar a Espanya: tot i el breu temps que en va formar part i que es va donar a canvi d'altres territoris que no estan disposats a negociar destaca l'interès històric d'absorbir-la fins i tot perdent el referèndum de la població local.
Dret a l'immersió lingüística en castellà a tot el territori: que es considera un dret irenunciable i vertebrador d'Espanya.

[edita] Nacionalisme espanyol no excloent

Per contraposició aquest és el nacionalisme espanyol que accepta en el seu discurs que dins d'Espanya hi puguin conviure d'altres sentiments nacionals com el català o el basc, sense que això hagi de significar cap acceptació de processos d'autodeterminació dintre del territori. Alguns presidents espanyols han fet discursos defensant aquesta concepció d'Espanya com Rodríguez Zapatero o Azaña.

Destaca el fet de no contraposar els nacionalismes perifèrics a l'espanyol i concebre'ls com la versió territorial del mateix ja que, si aquella cultura que defensen és també espanyola, llavors és l'expressió local de la cultura espanyola. Aquesta concepció d'Espanya es manifesta en diversos sectors -per bé que no tots- del PSOE, destacant el PSC i el PSE.

Un cas paradigmàtic és el de IU i ICV que defensen mantenir l' stato quo actual d'unitat d'Espanya com el més favorable per als seus ciutadans alhora que defensen com a inherent el dret a l'autodeterminació de les diferents parts que ho reclamin.

Des d'aquesta òptica no es considera una amenaça per a Espanya enfortir els governs autonòmics sinó que segons com pot servir per a un equilibri territorial que n'enforteixi la convivència i per tant la unitat d'Espanya.

Intel·lectuals catalans s'han manifestat diverses vegades a favor d'aquesta concepció d'Espanya. Destaquen l' Oda a Espanya de Joan Maragall o la cèlebre frase Volem una Espanya no castellana de Víctor Balaguer.

[edita] Iberisme

Fora de l'espanyolisme es poden trobar moviments iberistes, algns dels quals defensen la reconstrucció d'un estat que, com la Unió Ibèrica, ocupés la península Ibèrica. Aquest estat rebria el nom d'Ibèria, perquè el terme Espanya no inclou Portugal. Normalment queden fora d'això Andorra i Gibraltar.