El Modern Sherlock Holmes
De Viquipèdia
| El Modern Sherlock Holmes- (títol original:Sherlock Jr. | |
 |
|
| Dirigida per | Buster Keaton |
| Escrita per | Buster Keaton Clyde Bruckman Jean Havez Joseph Mitchel |
| Intèrprets | Buster Keaton Marion Mack |
| Produïda per | Nicholas Schenck Buster Keaton |
| Distribuïda per | Metro Pictures Coporation |
| Data d'estrena | 21 d’abril de 1924 |
| Duració | 50 minuts |
| Llengua | Anglès -Muda |
| Pressupost | 210.000 dolars |
| Pàgina IMDb (anglès) | |
El Modern Sherlock Holmes (versió original en anglès Sherlock Jr.) és un film nord-americà dirigit i interpretat per Buster Keaton el 1926.
[edita] Sinopsi
Buster Keaton interpreta el paper d'un jove projeccionista de cinema que somnia amb ser detectiu i que, degút a un malentès, es veu involucrat en un cas de robatori que no ha comès. D'ençà aquest punt de partida, viurà unes extraordinàries aventures en les que s'hi barrejaran el mon real i el dels somnis...
[edita] La gestació del film
Buster Keaton ja tenia el guió i les localitzacions de la pel·lícula gairebé en marxa quan va decidir passar-li la direcció al seu amic Roscoe Arbuckle, el qual estava passant seriosos problemes econòmics i personals; repudiat a Hollywood a rel de l'escàndol que va patir dos anys abans. Roscoe Arbuckle només va arribar a treballar-hi una setmana sencera; no estava en el seu millor moment ni amb la millor actitud per a rodar una comèdia, generant molts més problemes que resolent-los. Afortunadament, el mateix Buster li trobà una nova feina per a dirigir The Red Mill (1924), un film amb Marion Davis per, més tard, reprendre la direcció de la pel·lícula ell personalment, tal com ja ho havia planejat al començament.
El Modern Sherlock Holmes és, de tots els llargmetratges que va realitzar Buster Keaton, el que utilitzaria més elements fantàstics. També va ser el tècnicament més complex, amb els efectes especials més difícils d'aconseguir de tota la seva carrera. La escena més insòlita es aquella en la que el personatge que interpreta Keaton entra literalment a dins d'una pantalla de cinema, a on s'està projectant una altra pel·lícula, dins la qual pateix el turment de ser bandejat pels sobtats canvis d'escenari a cada canvi de pla d'aquesta, mentre ell és sempre el mateix, va rebent tot tipus de patacades. L'escena- tot un sofisticat gag metalisguistic- fou resolta amb mestria pel trucatge que inventà el seu operador de càmera Elgin Lessley. El resultat que dona a la pantalla és, encara ara, molt convincent. Keaton comentava orgullós que els operadors de la competència examinaven el film sense esbrinar quin podia ser el secret del truc utilitzat.
En una de les moltes caigudes que va fer al llarg del film, Keaton es va fracturar una vèrtebra del coll, trencament que va descobrir onze anys desprès en una revisió mèdica rutinària. Mentre rodava la pel·lícula no havia donat massa importància als dolors que patia, fent continuar el rodatge, com si rés important hagués passat.
[edita] Antecedents i herència
La pel·lícula va tenir un èxit de crítica i públic acceptable, tot i que tothom en sortia sorprès de les aportacions tècniques de la mateixa. Els elogis més encesos vingueren dels intel·lectuals i artistes estrangers. El director de cinema francès René Clair afirmà que amb aquest film, Buster Keaton havia demostrat ser el Pirandello de la pantalla. El prestigi que té ara, per part dels historiadors, és només superat pel de El Maquinista de la General, i és al mateix nivell que El Navegant, La llei de la Hospitalitat entre d'altres clàssics keatonians.
La pel·lícula té evidents antecedents en algunes de les rodades, entre quinze i vint anys abans, pel francès Georges Méliès i per l'aragonès-català Segundo de Chomón. La influència que exercí l'escena en que ell entrava a la pantalla ha inspirat moltes pel·lícules. Cal mencionar els exemples del film italià de Carlo Ludovico Bagaglia A due Voci, l'argentí de Fernando Ayala, Tarde de cine i els nord-americans La rosa púrpura de El Cairo de Woody Allen i El Últim gran heroi de John Mc Tiernan, amb Arnold Schwarzenegger. Darrerament, a un nivell més intimista, la italiana Doppo Mezanotte també ha fet un obert homenatge al clàssic de Keaton.
