Dona d'aigua

De Viquipèdia

Consideri's sinònim d'aloges. D'aquestes se n'explica en especial que tenen la capacitat de transformar-se en merles d'aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s'hi submergeix un estrany. A Mallorca la més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se'n porta dins l'aigua als nins agossarats que guiaten per coll del pou.

En podeu visitar un conte i una cançó.

Les dones d'aigua són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes.

Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents sinuosos.

Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.

Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten malparats. Les aloges tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle. Les nimfes aquàtiques s'anomenen Nàiades. A vegades només n'hi ha una, però també poden conviure moltes nimfes plegades en comunitat i totes han de complir els mateixos deures, però també posseeixen els mateixos drets. Les Nereides són les seves germanes d'aigua salada.

Les Nereides gregues, malgrat ésser divinitats marines, tenen els mateixos trets que les dones d'aigua. Són donzelles molt boniques que viuen en un palau al fons del mar, rocallós per fora però esplendorós a l'interior, n'hi ha unes cinquanta que seuen en cadiretes d'or. Passen l'estona filant, teixint i cantant. Aquestes no gaudeixen de cua de peix com les sirenes. Així que les podríem definir com a dones d'aigua marina.

El llegendari ens conta moltes històries d'amors i casaments entre goges i éssers humans que han d'acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia, quan l'home esmenta el mot “goja” desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.

A Riells conten que hi ha un gorg d'aigües cristal·lines on hi habiten les dones d'aigua. Una nit un noiet va acostar-se al gorg encuriosit per les històries que s'explicaven. Així que, amagat rere un arbre, va veure la noia més bonica que havia vist mai, i a l'instant se'n va enamorar perdudament. En atansar-s'hi, ella es va espantar i s'endinsà dintre de les aigües. El noi anava dia rere dia al gorg i plorava per sa estimada fins que la dona d'aigua emocionada per les paraules del noi va accedir a casar-s'hi, amb la condició que mai, sota cap concepte, l'anomenés “dona d'aigua”. Van passar uns anys molt feliços i van tenir una filla encantadora i tan bonica com la seva mare. Un bon dia mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà:

- Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser!

I un cop dit, no hi hagué marxa enrere. Ella desaparegué, de cop i volta, en forma de fum com per art de màgia. Però cada matí pentinava la seva filla. Un bon dia el pare ho va descobrir i digué a la seva filla que amb una agulla cosís el vestit de la seva mare ja que d'aquesta manera ell la podria veure una vegada més i li suplicaria que tornés. Però el pla no sortí tal i com ell volia ja que la dona d'aigua en veure-ho s'endugué la seva filla al gorg.

Una altra variant d'aquesta mateixa història ens explica com l'aloja, en descobrir el pla maquinat entre pare i filla, clavà una bufetada a la nena i no tornà a aparèixer mai més.

Una llegenda contada per Joan Conill, de Borredà, ens diu que un bon dia, un hereu ben plantat d'un mas, va topar-se amb un nadó mentre passejava pel bosc. En veure que estava tot sol i mort de fred decidí criar-lo. Així van passar uns anys molt feliços en aquella casa pairal, el vailet era molt fort i estava dotat d'una gran bellesa i intel·ligència. Malgrat tot, un bon dia passejant pel carrer, per davant del nen va passar una dona molt bonica, amb una cabellera rossa i uns ulls blaus que il·luminaven. El nen la va fitar i va córrer cap a ella anomenant-la mare. Des d'aquell moment el pare mai més en va saber res i la desgràcia va caure en el mas.

Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades “dones de fum” que són uns éssers de l'aire, germans de les “llufes”, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït. Al Solsonès s'anomena a les dones de fum “dones de fum i aigua”, així que és molt probable que aquestes també estiguin relacionades amb indrets d'aigua dolça. En algunes històries ens apareix el terme “llufa o dona de fum” fent referència a dones d'aigua.

Víctor Català, a la novel·la “Solitud” va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre la oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.

[edita] Les dones d'aigua a la nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és la nit més màgica de tot l'any. És per això que moltes de les històries que ens són narrades succeeixen durant el període d'aquestes hores plenes d'una llum de torxes i fogueres. També hi apareixen una sèrie de rituals populars, supersticions que ens parlen de l'encontre de les nimfes boscanes amb humans.

Conten que les dones d'aigua aquesta nit estenen la bugada als peus del seu habitacle, les robes són blanques com la neu que llueix al sol. L'afortunat que pugui aconseguir una peça de roba de les encantades posseirà la felicitat eterna i les riqueses que desitgi. Moltes famílies que han prosperat de cop i volta, sense saber-ne el motiu, és degut, segons el veïnat, a l'adquisició d'una tovallola o llençol d'aquests éssers. Hom conta que uns fadrins de Viladrau van intentar agafar un vel que estava penjat vora les aigües d'un estany, coneixent que si el prenien serien benaventurats tota la vida, però quan ja el tenien entre les mans disposats a endur-se'l aquest s'estirà i s'estirà fins que els fadrins s'esporuguiren i entengueren que no el podien agafar. Quan el van deixar anar, aquest s'arronsà i recuperà la forma inicial.

Aquesta tècnica la utilitzen les aloges, cansades que els éssers humans més ambiciosos els agafin la seva roba. També procuren estendre la roba en indrets de difícil accés i l'envolten amb un filat que protegeix les seves teles, teixides per elles.

A Banyoles conten que, una vegada, una dona embarassada passava pel costat d'un estany quan, de sobte, va sentir els dolors previs al part. Les dones d'aigua la van ajudar amb amabilitat i li van oferir tota mena de cures. Quan ella marxà duia el nen infantat abrigat amb un llençol de les aloges, i així va ser com la família d'aquella dona va prosperar i mai no els va mancar res. Segons Joan Amades al “Costumari Català al volum IV” la gent del Pirineu oriental aquesta nit tem acostar-se a l'estany de Lanós per por de restar encantada.

Malgrat tot, hi ha un desajust en aquesta afirmació entre diversos folkloristes, ja que, per regla general tots els éssers màgics, com hem vist amb les sirenes, aquesta nit perden tot poder encisador i els humans poden contemplar-los sense patir cap mena de perill, per tant sembla que la gent del Pirineu no s'haguessin pogut encantar essent la nit de Sant Joan. Per això es diu que aquesta nit és màgica. Joan Amades, en el volum III, que parla de l'hivern, ens diu que les dones d'aigua perden el poder la nit de Nadal, fet que aprova la concordança del propi autor, però es diu que és la nit de Nadal quan els éssers cobren poder i anar sol pel carrer pot resultar molt perillós en el cas de topar amb algun ésser mitològic català. Per contra Joan Soler i Amigó al llibre “Mitologia catalana” i a "l'Enciclopèdia de la mitologia catalana” reafirma la teoria que les dones aquesta nit no poden encantar els mortals, com també ho diu Jan Grau al seu llibre “La Nit de Sant Joan”. Però totes aquestes afirmacions ens les demostra el calendari dels éssers fantàstics:

Data Festa Diada Significat 30 d'abril Nit de Walpurguis (calendari celta) Santa Walpurguis, advocada contra les bruixes. Els números es traslladen del seu habitacle d'hivern al d'estiu. Activitat de les bruixes. 23 de juny Nit de Sant Joan (calendari Cristià) Nit màgica per excel·lència Data en la qual els humans podem veure els genis locals sense córrer cap perill. 2 d'octubre Sant Àngel (calendari Celta) Diada de l'Àngel de la Guarda. Els Àngels fan festa i el dimoni en fa de les seves. 31 d'octubre Nit de tots Sants (calendari Cristià i Celta) Diada dels Morts La porta amb l'altre món és oberta, els númens retornen als seus campaments d'hivern. Poden venir els difunts desitjats i no desitjats. 31 de desembre Nit de Sant Silvestre (calendari cristià) Nit de bruixes per excel·lència Hi ha una intensa activitat de les bruixes. És una nit molt perillosa

En aquest gràfic veiem clarament que la nit de Sant Joan estem lliures de perills. Prosseguim ,doncs, amb les històries que ens han arribat i els costums de les dones d'aigua en el transcurs d'aquesta nit.

Aquesta nit se senten drings de copes, xivarri i xirinola i es diu que les aloges organitzen grans orgies. El mortal que escolta la música d'aquestes queda encantat per l'eternitat i, atret per la bellesa de l'aigua, s'hi endinsa per no sortir-ne mai més.

Les nimfes d'aigua els reben amb cants d'alegria i organitzen grans celebracions pels encantats que hi arriben.

Quan encara hi havia goges a l'estany de Lanós, la Cerdanya, la reina de les fades prometé casar-se amb un vailet, sempre i quan aquest no es girés per res del món mentre es dirigissin a l'altar, sentís el que sentís o veiés el que veiés. Però el noi va sentir uns udols espantosos de feres, uns brams que feien esfereir. De la por que tenia volgué mirar enrere i, quan es girà, ell i feres es transformaren en pedra. Encara avui a l'Ambeig podem veure les pedres que aquesta nit es converteixen en or, però com que són tant monstruoses tothom tem acostar-s'hi.

A l'estany de Banyoles, trobar-se les aloges aquesta nit porta desventura . La persona que passeja per aquells indrets ha de rentar la roba de les fades. Un dia una dona vella rentà totes les peces de roba, tal i com li van dir les aloges amb què havia topat, i d'agraïment li donaren quelcom que no havia de mirar fins arribar a casa. Allà va veure que era or. La dona gran va contar-ho a una seva amiga i aquesta va fer el mateix la nit següent; va fer la bugada, i de camí a casa no va poder resistir la temptació de no mirar el que li havien donat i observà que no eren res més que grans de segó. En veure-ho, indignada, ho llençà enmig del bosc i se n'anà a casa seva enfadada i rabiosa. En arribar a la seva llar veié que el polsim de segó que havia quedat enganxat al seu vestit s'havia convertit en or. Va córrer cap al bosc on havia llançat la resta de l'or, però les fades ja reien dient que el vent s'ho havia emportat.

A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, els anys que hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta. Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir goja o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et veus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en goja.

Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.

[edita] On podem trobar-les?

• Al Pallars Jussà encara es conserven uns rius d'aigües cristal·lines, com el Noguera, que han corprès a més

d'un viatger i més d'un poeta. Així, Jacint Verdaguer, autor de l'obra èpica “El Canigó”, -de la qual parlo al següent punt d'aquest treball- va rebre la seva inspiració en aquest indret Pirinenc. No se'ns especifiquen històries concretes sobre les dones d'aigua del Pallars, però el que sí que se sap és que, com totes, són dones molt belles que captiven amb els seus cants a tot aquell mortal que se'ls acosta.

• A Solsona hi ha una font anomenada “La Font de Cal Sala” situada a la població d'Odèn. En aquell indret hi trobem una tradició molt arrelada sobre aquests éssers. Expliquen les llegendes que les dones de fum i aigua anaven a pentinar-s'hi i s'emmirallaven en les aigües d'aquesta font.

• A la Vall de Freser (a Ribes) conten que amb la invasió dels Gots, al segle IV aproximadament, el rei Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall de Freser.

Euric es volgué casar amb Sigiberta, princesa bagauda. Atemorida, la noia fugí cap a les coves de Freser per buscar un amagatall. Un cop allà sentí sarau i drings de copes. Sense tenir cap altra sortida i, també encuriosida, entrà dins d'aquella esquerda que hi havia en la roca, i es va trobar, ni més ni menys, davant del palau de les dones d'aigua de Ribes. Les dones d'aigua en veure-la tant bonica i formosa, l'adoptaren i la feren reina. A l'entrada de la cova, les nimfes de l'aigua, tenen un balcó guarnit amb clavellines, que amaguen quan algú ronda pels voltants. Conten que encara ara a l'avenc de Montgrony sovint se senten els sorolls de les festes que organitzen.

“Mon palau és dins d'un cingle que el Freser parteix en dos, a cada banda del cingle tinc finestres i balcons, amb heureres per cortina, lligaboscos per festó.”

• A Rocabertí (La Jonquera), les goges, que són bones filadores, sovint fan

favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb l'única condició de no dir mai mal del fil. Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de què ella havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l'ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s'ho dues vegades: “Maleït aquest fil!”, i el fil va desaparèixer, així com també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.

• Pel bosc de les Estunes del Pla de l'Estany, amagades entre uns roures ancians, trobem unes esquerdes que ens duen cap al palau de les aloges. La fada de Banyoles fila de nits vora l'estany, teixeix amb fils d'or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n'han vist la claror. Un bon dia una velleta de Banyoles s'atansà a l'estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, a canvi d'haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d'or que només va poder mirar en arribar a casa.

L'endemà una seva amiga hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i veient un grapat de cereals, així doncs, llençà l'or convençuda que eren grans de segó.

• Al gorg Negre de Gualba (al Montseny), hi ha una entrada de mina anomenada Roca Babilla, es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca i les encantades de cada país van i vénen, de dia essent merles i de nit dones d'aigua. Quan algú les veu queda convertit en pedra. Si algú les toca, se l'emporten dins l'aigua i queda encantat la resta de la seva vida.

Conten que l'amo de can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar al Gorg Negre de Gualba, allà veié una dona d'aigua que pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en quedà enamorat i li va declarar el seu amor. Ella primer no el volia escoltar, però de tant que va insistir la dona s'hi va casar amb la condició que no mencionés mai la seva naturalesa aquàtica. Van tenir dues criatures molt boniques, un nen i una nena tan preciosos com la seva mare i amb aquella mirada humida que posseïa la dona. Però un dia ell li digué “dona d'aigua”, i ella tornà al Gorg Negre. Mes cada nit acotxava els seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles. Al matí el pastor les recollia sense imaginar que eren de la seva dona.

• També al Montseny hi trobem una font anomenada la font de les Paitides/Païtides, la gent del Montseny ha anomenat “paitides” a aquestes divinitats aquàtiques. Guerau de Liost té un poema anomenat Fantasia que descriu molt bé aquestes divinitats.

“A flotonades en els estanys, juguen les fades a fer paranys.”

Actualment en aquesta font cada dia un munt de persones van a buscar-hi aigua, ja que es creu que aquesta aigua està plena de virtuts i va molt bé per a la salut.

Al terme municipal de Viladrau, que es troba sota el Matagalls, ja hem parlat a l'apartat que fa referència a la nit de Sant Joan, que dos vailets varen intentar agafar les robes de les dones d'aigua que hi havia. L'acció se situa concretament a la Font de Sant Marçal.

• Al Rosselló s'hi troba la cova de Sirac, que és on Flordeneu, reina de les fa-

des del Canigó - de les quals parlo en el següent punt, mana a Gentil, el seu enamorat, beure de la font de l'oblit i així poder restar amb ell tota la seva vida.

• Al Montnegre (Maresme), Apel·les Mestres ens parla d'un gorg Negre a Sant Iscle de Vallalta . Allà es diu que les dones d'aigua estenen cada nit la bugada i si hom s'hi acosta serà pres per elles i endut dintre de la cova on resideixen.

Tanmateix es conta que anys enrere, un pastor jove i ben plantat descansava vora les aigües de la riera. Però de sobte una melodia estranya i encisadora el va fer despertar del seu son profund. En guaitar el lloc d'on procedia la música va poder observar la dansa d'unes goges entre unes aigües que brillaven a la llum del firmament. El noi es va enamorar d'una d'elles i la següent nit de lluna plena es dirigí altre cop a Sant Iscle de Vallalta i a la nit va materialitzar el seu amor amb la goja que estimava i es va quedar prenyada. En el moment del part cap nimfa sabia què havia de fer i totes cridaven esmaperdudes quan l'anciana de can “Patrias” (la casa que queda més a la vora) passava per allà les va sentir i corre-cuita va baixar cap al gorg.

En veure-la, les goges van tocar amb una vareta les aigües del gorg i es van endinsar cap al palau de les dones d'aigua, un palau on hi brillava la llum del sol, de la lluna i de les estrelles. Un cop la criatura nascuda, les dones d'aigua varen oferir quelcom màgic a la velleta que havia ajudat a infantar el fill, però amb la condició que no ho mirés, ella no ho va resistir i veié, només, grans de segó. Així que els tirà tots a terra i en arribar a casa, la seva família quedà meravellada del davantal que duia la mestressa, ja que estava tot ple d'un polsim d'or. La dona, va córrer cap a l'estany i s'hi llançà sense pensar-s'ho dues vegades i va morir.

Respecte el jove que va deixar prenyada la dona d'aigua, va restar condemnat la resta de la seva vida i més enllà a vagar per les muntanyes del Montnegre cercant la seva estimada. A les nits de lluna plena podem sentir els seus planys.

En aquestes terres també es conta la llegenda d'un jove que va agafar d'amagat una peça de roba de les dones d'aigua, però mentre se l'emportava se li va enganxar en un esbarzer i la tela s'anà desfilant. Així doncs, el noi es quedà sense roba i les dones d'aigua van refer la peça amb el fil que varen trobar pel camí.

• Al terme municipal d'Arbúcies hi ha una cascada que s'anomena el Salt de la dona d'aigua. Es conta que l'hereu de Can Blanch mentre dormia a l'ombra d'una alzina va sentir una dolça veu que deia suaument:

L'home es dirigí al gorg d'on havia sentit la cançó i s'enamorà d'una dona d'aigua. Al cap d'unes quantes jornades de súpliques i de declaracions amoroses, la dona d'aigua i el vailet es van casar, però com en d'altres històries, l'home mencionà la naturalesa aquàtica de la dona en un atac d'ira i ella es llançà al Gorg Negre. L'home i el mas es varen arruïnar, però els fills trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes de la seva mare, gràcies a aquests petits minerals els nens van tirar la casa pairal endavant i la fortuna mai no hi va faltar. Des d'aleshores es creu que el salt d'aigua és la cabellera de la noia, en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura.

Si anem a Arbúcies veurem en la ciutat un estany que porta per nom “l'Estany de la dona d'aigua” i una pedra que fa referència a aquesta llegenda. També hi trobem diversos poemes que tractaré detalladament en la secció d'escrits literaris.

• A la Garrotxa ens trobem davant d'un caràcter més juganer en les dones d'aigua, que es podria relacionar amb l'actitud que adopten els follets entremaliats. Elles feien enfadar els traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i en muntar-hi a sobre. En aquesta petita narració veiem com, curiosament, els homes no resten enamorats de les nimfes de l'aigua, sinó tot al contrari, s'hi enfaden.

• A Torroella de Montgrí hi ha un gorg anomenat “El gorg blau” on molts homes s'hi ofeguen sense deixar el rastre del cos mort. Se suposa que les goges fan aquesta acció. Així com també passa al gorg de Vall-llobera, a l'Alt Ripollès.

• La riera de les Arenes conté or i al llarg del temps el rierol ha anat forjant un gorg amb forma de petxina. Als voltants d'aquest, s'hi veuen sempre cueretes torrenteres que hi nien. Els ocells són les dones d'aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren altra vegada el seu cos nu entre els raigs de lluna. Un dia foren descobertes per un vailet i una d'elles li tirà un raig d'aigua que el convertí en pedra.

• Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la goja i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.

• A Sant Miquel del Fai (Riells), hi ha uns salts d'aigua que enamoren el cor només de veure'ls, la gent d'allà anomena a un gorg que hi ha “El gorg de la goja”. La màgia d'aquell indret ha donat pas a moltes històries, una de les quals ja he explicat en les llegendes dels primers fulls . Hi ha moltes llegendes que fan referència a dones, com una de cent donzelles que van ser entregades a un moro, però no ens hi endinsarem ja que no ens parlen concretament de les aloges o dones d'aigua.

• Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles. Com ens conta Antoní Vinyoles al llibre “100 llegendes de la Plana de Vic” una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les donzelles va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies, joves, boniques… donzelles. Aquestes el van ajudar, el van curar i van desaparèixer, mai més ningú les tornà a veure. En aquesta història no podem saber del cert si foren o no les dones d'aigua qui van ajudar a l'home, però la llegenda ens dóna moltes pistes que encaminen a pensar que eren aloges. Ja que es tracta de dones que viuen en una font, en són set o vuit, joves i precioses. El que pot posar-ho en dubte és la manca d'informació vers el final de la història, què li passà a l'home? Preguntant a la gent de la Plana de Vic sobre aquesta història m'he adonat que aquesta pregunta no és la important. Però si aquest restà enamorat d'aquelles dones i les buscà la resta de la seva vida, és que aquelles deïtats foren, ni més ni menys, nimfes d'aigua.

• A l'estany de Noedes (la vall del Conflent), conten que hi ha el catau de les goges. S'enfurismen quan algú gosa entrar en el seu indret. Es diu que un dia una fada s'enamorà d'un xicot i el captivà, l'ullprengué amb la blavor de l'estany amb la intenció d'endur-se'l al seu palau, dessota les aigües, però l'encanteri causà la mort del seu estimat.

• A Puigcerdà, concretament a la Cerdanya, encara avui es viu aquesta tradició i se la fan seva. Totes les històries es desenvolupen al voltant de l'estany de Puigcerdà. Això ho podem veure precisament en el pregó que va fer Màrius Carol en l'inici la Festa Major de l'any 2000:

“Puigcerdà és una vila amb estany i no hi ha estany sense llegenda. L'estany de Puigcerdà no té monstre, com el més cèlebre llac d'Escòcia, perquè no ens cal […] no té monstres, però té vella. La vella de l'Estany és una bruixa bona o una fada anciana. Amb el seu gipó i caputxó, aquesta velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, abans de desaparèixer per entre les branques d'un saüc ploraner. Des d'allà inicia en vaixell el seu viatge de tornada a la mansió palatina, que una fantasia va saber construir-li sota les aigües, on l'esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per quedar-se entre nosaltres. […]

Perquè sabem de la seva bondat, perquè vigila el que passa per aquestes terres i perquè té poders ultraterrenals, li volem demanar que vigili que no ens facin una autovia a la vall, que no ens posin més grans superfícies i que no ens urbanitzin tot el que encara no està urbanitzat. I si ella veu que alguna d'aquestes amenaces estan a punt de complir-se, li demanem que cridi la resta de dimonis, dones d'aigua i gegants del llac de Llanós. […]”

• He pogut descobrir a través d'històries contades de boca en boca i de referències donades en diversos llibres que no només hi ha goges als llocs que he anomenat, però malauradament les històries han quedat guardades amb aquells qui, suposadament, han sofert un malefici. Anomeno alguns indrets que són considerats màgics: Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoliu, Montmany, Esponellà, Congost del Collegats, Carançà, la Vall de Cabó i Sant Jordi de l'Empordà. En trobem també en coves situades a Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), D'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig graciós (Vallès Oriental) i tinc referències de llocs màgics a Occitània (on la llegenda conta que les dones es convertiren en orenetes, talment com les dones del Gorg Negre de Gualba que al matí són merles), Marcal de les fados, Font de los encantados, Fôret des fées...