Constantí I de l'Imperi Romà
De Viquipèdia
- Vegeu Constantí (desambiguació) per altres significats de Constantí.
Constantí I El Gran (Naissus, Dàcia, 27 de febrer de 272 - †Ancycrona, Ponto, 22 de maig de 337), fou el primer emperador romà que professà el cristianisme.
Nascut amb el nom de Gai Flavi Valeri Aureli Constantí (segons l’epigrafia llatina: IMP CAESAR FLAVIVS CONSTANTINVS PIVS FELIX INVICTVS AVGVSTVS), se’l coneix també amb els noms de Constantí I, Constantí El Gran o par als cristians ortodoxos grecs, San Constantí. Constantí fou proclamat «August» per les seves tropes el 25 de juliol de 306, i va governar un Imperi Romà en constant creixement fins la seva mort.
Constatí és conegut també per haver refundat la ciutat de Bizanci (actual Istambul, en Turquia), anomenant-la «Nova Roma» o Constantinobla (Constantinus-polis; la ciutat de Constantí). També es recorda a Constantí per la promulgació que a l’any 313 junt amb Licini va fer de l’Edicte de Milà i per dur a terme el Concili de Nicea en el 325, que atorgaren legitimitat legal al cristianisme en l’Imperi Romà i que consagrava la llibertat de culte i restituïa als cristians els béns eclesiàstic confiscats. Es considera que això fou essencial per l’expansió d’aquesta religió, i els historiadors, des de Lactantius i Eusebi de Cesàrea fins als nostres dies, el presenten com el primer emperador cristià, si més no, va ser batejat quan ja s’hi trobava en el llit de mort.
[edita] La joventut
Constantí va néixer en Naissus (l’actual ciutat de Niš, en Sèrbia i Montenegro), fill de Constanci I Clor i la seva primera muller Helèna, filla d’un masover que en tenia només 16 anys. El pare de Constantí abandonà a la seva mare vers l’any 292 per casar-se amb Flàvia Maximiana Teodora, filla de l’emperador romà d’occident Maximià. Teodora donaria a Constantí sis germanastres, incloent a Juli Constantí.
El jove Constantí va servir en la cort de Dioclecià en Nicomedia rere el nomenament del seu pare com un dels dos cèsars (emperadors menors) de la tetrarquia en 293. Al 305, Maximià va abdicar, succeint-lo el pare de Constantí. Tanmateix, aquest va caure malalt durant una expedició contra els Pictes en Caledònia, morint el 25 de juliol del 306. Constantí es trobava junt amb ell en el llit de mort, en Eboracum (actual ciutat de York, Anglaterra), en la Bretanya romana, on el seu fidel general Crocus, d’ascendència alemanya, i les tropes lleials a la memòria del seu pare el proclamaren August (emperador). Durant els següents divuit anys s’hi capficaria en diferents batalles par consolidar en primer lloc la seva posició de co-emperador i posteriorment pel liderat el procés d'unificació d’un Imperi Romà que al 310 tenia set emperadors. Aconseguí capturar Maximilià a Marsella i l'obligà a suïcidar-se. Mort Galeri el 311, Constantí s'alià amb Licini, un dels augustus d'Orient, i es casà amb la seva germana Constança. En la batalla del Pont Milvi (312) s’imposà a Majenci i s'apodera de Roma. La meitat oriental, controlada por Licini, no va arribar al seu poder fins al 323 (batalla d'Adrianòpolis). Des d’aleshores fins a la seva mort, va exercir com emperador únic (Totius orbis imperator).
Aquesta important tasca militar per reformar i salvaguardar l'Imperi amb diverses batalles i guerres tenia també un propòsit evangelitzador a la zona del Danubi.
Canvià el sistema monetària instaurant el solidus en comptes del aureus molt devaluat.
