Castell de Montjuïc
De Viquipèdia
El castell de Montjuïc és una fortalesa militar i un museu militar a la muntanya de Montjuïc, Barcelona, situat a més de 170 m d'alçada sobre una terrassa rocosa.
[edita] Antecedents
Un "farell" o talaia medieval destinada a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells, fou la primera construcció que va ocupar el cim situat a sudoest de la ciutat de Barcelona, anomenat aleshores Mons Judaicus (Mont Jueu en llatí ) o una corrupció del llatí Mons Jovicus (Mont de Júpiter).
[edita] Història
En 1640, durant la revolta contra Felip IV es realitzà la primera fortificació a la muntanya de Montjuïc, construida en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang durant trenta dies. Aquesta fortificació provisional va rebutjar l'assalt de les tropes castellanes del Marquès dels Vélez el 26 de gener de 1641.
En 1694 es va convertir el fortí en un castell. La seva planta ocupava tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de dents de serra mirant al mar. La petita fortificació precedent va quedar com reducte interior.
A la Guerra de Successió, la caiguda del castell en mans de Peterborough el 17 de setembre de 1705, fou un factor que influí als catalans cap a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. recuperat el 25 d'abril de 1706 per Felip V, el perdé de nou el següent 12 de maig, no tornant al seu poder fins a les cinc de la tarda del 12 de setembre de 1714, que conformement a l'article cinquè de les Capitulacions que el mateix dia va proposar a la ciutat de Barcelona el Duc de Berwik, va ser lliurat a les tropes borbòniques.
En 1751, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño va fer derruir l'antic fortí de 1640 i va acabar de donar forma al conjunt de fortificacions, dotant-lo de serveis i cisternes, una d'elles d'aigua potable, i va fer-hi excavar el fossar; tot això ajustat als sistemes de defensa concebuts per Vauban.
Entre 1779 i 1799 es van fer diverses obres, entre les que destaquen les necessàries per a instal·lar en el doble nombre d'homes i la construcció de cuines i fogons per a 3.000 places, prenent el castell l'aspecte que ha conservat amb lleugeres modificacions fins a l'actualitat. Fou dotat d'artilleria llavors amb un nombre no inferior a les 120 boques de foc.
El dia 29 de febrer de 1808 un cos de tropes imperials de Napoleó al comandament del Coronel Floresti va pujar a la muntanya de Montjuich per ensenyorir-se del castell. Ho va aconseguir, amb el disgust de les tropes que hi havia, ja que el Capità General del Principat havia rebut ordre de la pròpia Cort de rebre benèvolament a les tropes de napoleòniques.
En 1842, durant la Regència d'Espartero, la ciutat de Barcelona va ser bombardejada des d'aquest castell per a sotmetre un aixecament revolucionari. L'any següent un nou bombardeig fou ordenat pel General Prim.
En 1850 l'autoritat militar va fer instal·lar-hi una línia de telègraf i en 1879 de telèfon.
A partir dels últims anys del segle XIX va albergar les víctimes tant de la repressió política social com de la lluita obrera. Hi foren tancats i torturats els obrers involucrats en l'onada de violència anarquista de la dècada de 1890. El procés de Montjuïc, nom amb què coneixem els judicis als anarquistes sospitosos, és un fet dissortadament famós per la seva duresa i les tortures que els van fer.
Al castell hi van tancar també els detinguts durant la Setmana Tràgica, moment en què, també a Montjuïc, va ser afusellat Ferrer i Guàrdia. El 1919 hi ha més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de la Canadenca. El 1936 es va omplir de presos de dretes, i el 15 d'octubre de 1940 hi seria afusellat Lluís Companys.
Fins 1960 (any en el que fou cedit a la ciutat) el castell es va mantenir com a presó militar. Després de tres anys d'obres per a condicionar-lo com Museu de l'Exèrcit, el 24 de juny de 1963 Franco va presidir la seva inauguració. Encara avui hi ha polémica sobre les condicions de devolució del castell a la ciutat, ja que el general Franco va cedir el recinte a Barcelona, però no el museu militar que alberga. La ciutat en reclama la titularitat íntegra.
