Cardenal Mazzarino
De Viquipèdia
El Cardenal Mazzarino, nascut Giulio Raimondo Mazzarino el 14 de juliol de 1602, a Pescina (llavors Regne de Nàpols, territori de la Corona d'Aragó, avui Itàlia) i mort el 9 de març de 1661 a Vincennes, França, va ocupar el càrrec de primer ministre de França des del 1642, fins a la seva mort. Va succeïr al seu mentor, el Cardenal Richelieu.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Oriünd d'una modesta família siciliana, va ser educat pels jesuïtes a Roma. Va estudiar dret canònic a la universitat d'Alcalá de Henares. De tornada a Roma va prestar servei militar a l'exèrcit del Papa, i al 1628 va aconseguir el títol de diplomat papal.
L'experiència militar i diplomàtica de Mazzarino, al 1630 va assumir les negociacions de pau durant la guerra de successió de Màntua, van fer que el Cardenal Richelieu es fixés en ell. Com a vice-legat papal a Avinyó l'any 1632, i com a nunci extraordinari a França el 1634, Mazzarino va ser percebut com una extensió de la política de Richelieu, i axí, sota pressió dels Habsburg, Mazzarino fou obligat a marxar de Roma per Urbà VIII, el 17 de gener de 1636. Mazzarino immediatament se n'anà a París, oferí el seus serveis a Richelieu i obtingué la ciutadania francesa a l'abril. La culminació dels seus serveis diplomàtics va ser l'acord secret entre França i Tomàs de Savoia, signat a finals del 1640. L'any següent, gràcies a l'insistència de Richelieu, va ser nomenat Cardenal. Fou nomenat succesor de Richelieu a la mort d'aquest.
En morir Lluís XIII l'any 1643, i mentre Lluís XIV només era un nen, Mazzarino va exercir de sobirà de França. Tot i que Lluís va esdevenir rei el 1643 a l'edat de 5 anys - sota la regència de la reina mare Anna d'Àustria - i fins a la seva mort el 1661, Mazzarino va dirigir la política francesa. La seva forma de ser, més aviat modesta, contrastava amb la del imperiós Richelieu. Anna d'Àustria l'apreciava tant i va intimar tant amb ell, que els permanents rumors de que Lluís XIII era homosexual insinuaven a més que tots dos eren parella en secret, i que el Delfí era en realitat fill seu.
[edita] La política de Mazzarino
Mazzarino va continuar la política anti-Habsburg de Richelieu i va cimentar l'expansionisme del regnat de Lluís XIV. Les victòries de Condé i Turenne van duur a França a obtenir guanys importants a la finalització de la Guerra dels Trenta Anys, amb el Tractat de Munster i el Tractat d'Osnabrück (Tractact de Westphalia), en el que la política de Mazzarino va ser més francesa que no pas catòlica, incorporant Alsàcia, tot i que no la ciutat d'Estrasburg a França. Va posar al poder a prínceps protestants en abadies i altres llocs de pes en recompensa per la seva oposició a Àustria. El 1658 va formar la Lliga del Rhin, que va ser concebuda per controlar a la Casa d'Àustria a l'Alemanya central. Al 1659 va signar la Pau dels Pirineus amb els Habsburg d'Espanya, que representà per França l'incorporació dels territoris de la Catalunya del Nord, Rosselló i Alta Cerdanya al sud, i una part dels Països Baixos al nord.
Pel que respecte al Protestantisme a França, Mazzarino va tenir una política de promeses i demores calculades per tal de dissuadir la insureció armada de l'Ardèche el 1653. Així, per exemple, va mantenir desarmats als Hugonots: durant sis anys els va fer creure que estaven a punt de recuperar els drets que en el passat els va otorgar l'abolit Edicte de Nantes. Finalment no van aconseguir res.
En la cursa per situar en el papat al seu canditat - cursa guanyada pel candidat dels Habsburgs espanyols Cardenal Pamfili, nomenat efectivament Papa el 15 de setembre de 1644 amb el nom d'Innocenci X - va existir una fricció constant. Mazzarino recolzava els cardinals Barberini, nebots de l'anterior Papa, Urbà VIII, i la butlla sancionada contra aquests per Innocenci X va ser portada a discusió per Mazarino al Parlament de París, on va ser declara nul·la i abusiva. Tant aviat com va poder França va preparar-se per envaïr amb un exèrcit els Estats Pontificis, el nou Papa va cedir a la voluntat de Mazzarino. Mazzarino va ser un enemic implacable del Jansenisme, més per les seves implicacions polítiques que no pas per les teològiques, prevenint fins i tot en el seu llit de mort al jove Lluís XIV de no tolerar ni tan sols el nom Jansenistes.
Les contorvèrsies al voltant de la política del Cardenal, i la feblesa de la regència, van portar a França a dues guerres civils, conegudes com les guerres de la Fronda (1648-52). Per dues vegades, el 1651 i 1652, va ser expulsat del país per la Fronda del Parlament i la Fronda dels Nobles. Els nombrosos pamflets de caire satíric anomenats Mazzarinades publicats en contra d'ell, sovint apel·laven al seu origen italià. Addicionalment, l'increment del poder Reial a França - iniciat a l'era Richelieu - així com l'augment dels impostos com el de la Taille, van ser atacats pels defensors de l'antiga llibertat aristocràtica en contra de l'absolutisme.
[edita] Llegat
En morir deixava aconseguits gran part dels objectius polítics del Cardenal Richelieu: La modernització de l'Estat Francès i la transfomació de França en la principal potència europea, la restauració de l'absolutisme, la subjugació de la noblesa francesa, i el decliu del poder dels Habsburgs a Europa.
Mazzarino va llegar a l'Estat Francès tots els seus bens, incloent-hi una col·lecció d'art més gran que la del rei, que es calcula era d'uns 35 milions de lliures, de les quals 8 milions en efectiu, tant com els fons del Banc d'Amsterdam, el banc més important de l'època. Si tenim en compte que ho va perdre tot a les guerres de la Fronda, es pot dir que va acumular aquesta fortuna entre el 1652 i la data de la seva mort, és a dir en menys de nou anys. A l'Antic Règim, tot i que sense arrivar a aaquest nivell, les herències més elevades havien estat les del Cardenal de Richelieu, setze milions nets, i la de Carles I de Gonzaga, de 5,5 milions al 1637.
En el pla cultural, al seu testament ordena la creació del Col·legi de les Quatre Nacions, que més tard es converitiria en l'Institut de França, que inclou l'Acadèmia Francesa de les Lletres.
[edita] Connexions familiars
La fortuna del Cardenal Mazzarino i la bellesa de les seves nebodes, van propiciar interessants connexions familiars, tant maritals com extramaritals.
D'entre aquestes destaquen les tres nebodes:
- Marie Mancini gran amor platònic de joventut de Lluís XIV, que va renunciar a ella per tal d'esposar-se amb Maria Teresa d'Àustria.
- Olympe Mancini neboda del Cardenal, Comtesa de Soissons, que va ser la mare del Príncep Eugeni de Savoia.
- Hortense Mancini esposa d'Armand-Charles de la Porte, duc de Mayenne i de La Meilleraye. Per aliances successives, el ducat passà a la família d'Honoré IV de Grimaldi, príncep de Monaco, avantapassat de l'actual soberà Albert II de Monaco.
Hortènsia i et Mariana Mancini foren cèlebres oper la seva bellesa, el seu esperit i els seus amors.
El seu germà Philippe es va casar amb Diane de Thianges, neboda de Madame de Montespan. Ells foren els besavis de l'acadèmic Louis-Jules Mancini-Mazarini i igualment avantpassats dels actuals Grimaldi.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Catholic Encyclopedia Jules Mazarin (francès)
- Histoire en Ligne Jules Mazarin (francès)
[edita] Fonts Bibliogràgiques
Pierre Goubert, Mazarin (Paris, Fayard, 1990) Histoire anecdotique de la jeunesse de Mazarin, traduïda de l'italià per C. Moreau (Paris, J. Techener, 1863) Veure enllaços externs
