Camp de les Corts
De Viquipèdia
El Camp de Les Corts (denominació provinent del barri barceloní del mateix nom) fou el terreny de joc del FC Barcelona entre els anys 1922 i 1957. L'estadi s'ubicava a l'illa delimitada pels carrers Numància, Travessera de Les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat i va ser testimoni del creixement i consolidació del club blaugrana, de molts dels grans èxits de la seva història, però també d'episodis i períodes difícils per al club. El terrreny de joc tenia unes mesures de 101 x 62 metres i va ser obra dels arquitectes Santiago Mestres i Josep Alemany. L'aforament del camp de les Corts va evolucionar des dels 25.000 espectadors inicials fins als 60.000 abans de ser enderrocat a la dècada dels seixanta
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Els inicis
L'antic Camp de la Indústria havia quedat petit davant els èxits creixents del FC Barcelona. i calia un nou camp de joc més gran i més modern. El 1919 s'havia iniciat un període gloriós per al Barça, (considerat com l'edat d'or del club), gràcies a l'aportació de jugadors com Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. El club esdevingué un dels símbols del nacionalisme català, i el Camp de Les Corts un dels principals llocs d'expressió del sentiment catalanista.
El Camp de Les Corts va ser construit en el temps rècord de tres mesos i comptava amb una sola tribuna. La inauguració tingué lloc el 20 de maig de 1922 amb un partit amb victòria blaugrana per 2-1 davant l'equip escocès del Saint Mirren. El primer gol fou de l'escocès Birrel en pròpia porta i el segon d'Alcàntara). Els blaugrana formaren amb Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Piera, Martínez, Gràcia, Alcàntara i Sagi.
L'aforament inicial de Les Corts li permitia acollir 25.000 espectadors (30.000 a la fi dels treballs). Només uns anys després (el 1926) és ampliat fins assolir una capacitat per a 45.000 persones. El terreny de joc fou acuradament condicionat, s'hi planta una gespa, i el conjunt va rebre el nom de "la catedral del futbol".
El Barça començà ràpidament a assolir nous èxits en el seu flamant terreny: el campionat català, consecutivament des de 1923-24 a 1927-28, i el campionat d'Espanya el 1924-25, 1925-26 i 1927-28. Finalment, coronant un deceni gloriós, el club hi guanyà la primera Lliga de la història del futbol espanyol, el 1928-29.
El Camp de les Corts fou l'escollit per acollir la final de la Copa d'Espanya que el 13 de maig de 1923 enfrontà l' Ahtletic de Bilbao i el C.E. Europa amb victòria dels biscains sobre els graciencs per 1-0.
[edita] L'incident de la Marxa Reial i els temps difícils
El Barça continuava sent el símbol de la resistència catalana contra el poder central, sobretot sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Els temps són aleshores difícils. El dia 24 de juny de 1925, el Camp de les Corts és escenari i testimoni d'un episodi que ha passat a la història del club blaugrana.
El club havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català. Inicialment l'auroritat governativa no va concedir el permís i això va provocar que el dia del matx una gran quantitat d'aficionats i catalanistes es concentrssin a Les Corts. Finalment concedida l'autorització prèvia, i abans de començar el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la British Royal Marine (ancorada aquells dies en el port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save The Queen britànic. L'autoritat governativa, enfurida per l'incident, no trigà en reaccionar contra el club i en represàlia pels fets, el Camp de Les Corts fou clausurat per a una durada de sis mesos, finalment reduïda a tres. El president Joan Gamper va presentar la dimissió.
En l'aspecte esportiu, la regressió del FC Barcelona és probablement un alleujament per a l'Estat, ja que malgrat els seus millors jugadors (Ventolrà, Raich, Escolà...), els problemes financers del club li impedeixen guanyar títols nacionals durant els anys trenta, tot i que guanya sis vegades el campionat català.
La Guerra Civil no arregla, evidentment, res les coses per al Barça. Un mes després de l'inici dels combats, els homes de Franco assassinen el president del club, Josep Sunyol. L'equip, de gira pel continent americà, és perdonat, però la meitat dels jugadors s'exilien a l'estranger. Després, la seu del club és bombardejada el 16 de març de 1938. Amb la caiguda de Barcelona el mateix any, el Barça, símbol del nacionalisme català, coneix els pitjors anys. El president Enric Piñeyro, designat el 1940, i proper del poder franquista, hispanitza el nom del club, Club de Fútbol Barcelona, i modifica l'escut del club, on les quatres ratlles vermelles de la bandera catalana són reduides a dos.
[edita] Les cinc copes i la fi de Les Corts
Als anys quaranta, el FC Barcelona evita ser relegat a la segona divisió el 1942, però salva la seva temporada emportant-se la Copa d'Espanya contra l'Athletic de Bilbao (4-3). Poc a poc l'equip es va refent, guanyant la Lliga el 1944-45, 1947-48 i 1948-49, balanç al qual cal afegir la Copa Llatina de 1949, contra l'Sporting de Lisboa. El camp de Les Corts fou seu d'aquesta nova competició, disputant-s'hi una semifinal i el partit pel tercer i quart lloc. El Barça de l'època no té gaire competidors al seu nivell: César, Basora, Velasco, Curta, els germans Gonzalvo, Seguer, Biosca, Ramallets constitueixen l'ossada de l'equip, i el cinquantè aniversari és celebrat amb alegria, amb un escut sobre el qual la bandera catalana és finalment reestablerta (el nom no canviarà fins el 1973).
L'arribada de Ladislau Kubala el 1950 és per si sola una nova empenta pel Barça. Entre 1951 i 1953, el club efectua un recorregut inèdit i increïble, guanyant tots els títols espanyols possibles: la Lliga el 1951-52 i el 1952-53 i la copa d'Espanya el 1951, 1952 i 1953. Però encara millor, el Barça aconsegueix el total de cinc competicions diferents, ja que a més de la Lliga i de la copa d'Espanya, els seus jugadors s'emporten la copa llatina contra el A.C. Milan, el 1952, la copa Eva Duarte de Perón (supercopa d'Espanya), i la copa Martin Rossi. L'equip és llavors invencible, amb Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
Però per a un equip invencible, i per a un club molt popular, el camp de Les Corts comença a ser massa petit, malgrat la seva capacitat augmentada a 60.000 espectadors. Francesc Miró-Sans, que succeeix Enric Martí Carreto al lloc de president (aquest havent dimitit de resultes de l'assumpte Di Stéfano, que hagué de signar per al Real Madrid després tèrboles negociacions), decideix fer construir un nou estadi, que obre el 24 de setembre de 1957 sota el nom de Camp Nou, amb una capacitat per a 90.000 persones. El camp de Les Corts tanca immediatament per ser enderrocat. Però la història pel Barça, després d'una nova copa d'Espanya el 1957, continua el seu camí.
