Alfafara

Hi ha constància que els primers pobladors eren ibers per les deixalles trobades a Cabec de Mariola o de la Cova, Cabec de Serrelles, Cabec de les Monserraes, Lloma de Carbonell i la Cova Bolumini. Fou un lloc musulmà com ho demostra el seu nom àrab “alfawara” que significa font o brollador i que, probablement fa referència a la Penya del Xorro, salt d’aigua que cau amb força en èpoques de pluja. Rere la conquesta de Biar, el lloc se li concedeix en senyoriu a Ximén Pérez d’Oriz, en 1250, i posteriorment, en 1292, és venut a Pere d’Artes. L’any 1370, Pere IV el Cerimoniós, la incorpora, mitjançant venda, a la Universitat de Bocairent de la qual es va separar el 1632 amb la concessió, per part de Felip IV del títol d'Universitat d’Alfafara. Fins el 1707 pertanyia a la Governació de Xàtiva i fins 1833 a la de Montesa. L’únic monument d'interés a mencionar és l’església parroquial de la Transfiguració del Senyor, romànica.

[edita] Demografia i economia

Malgrat la recent modernització de la seua indústria tèxtil, d'un marcat tarannà artesanal, motivada per la proximitat de Bocairent i Banyeres de Mariola, la població ha decreixcut constantment durant aquest darrer segle, degut a l'emigració dels seus veïns cap als anteriorment nomenats centres industrials, a més d'altres un poc més allunyats com ara Alcoi i Ontinyent. La seua població era de 406 habitants (alfafarins o alfafarencs) al 2002.

[edita] Geografia

El municipi està situat a la valleta d'Agres, en plena serra de Mariola i viu fonamentalment de l’agricultura: cereals, llegums, vinya i, principalment, olivera. La seua ubicació fa que el terreny estiga poblat de pins, bosc mediterrani i les famoses herbes aromàtiques de la Mariola. Alfafara, a l’igual que la resta de la comarca és un paradís per als senderistes, ple de llocs pintorescs la relació dels quals es fa inesgotable, coves, antigues neveres, especial menció la Cava de Don Miquel, fonts, i sempre a la vista l’enorme quantitat de flors diverses que fan de la caminada un plaer amb el seu colorit i la seua flaire. El seu terme té 19,8 km².

[edita] Gastronomia

La gastronomia també mereix el seu apartat. Plats contundents en què s’utilitza la principal producció, l’oli, i que es coneixen com a “mulladors”. La Pericana, l’espencat, la borreta, , la sang amb ceba, el putxero de pilotes o fasedures, l’arròs en diverses varietats. També bons dolços a base de farina i ametla. I, sobre tot, l’herbero, licor que es fa en tota la comarca a partir de les nombroses varietats de plantes medicinals i aromàtiques i que cadascú barreja al seu gust.